“Machote a pedazos”

Ara fa un mes, Vila­franca es va lle­var un dia tota deco­rada amb pin­ta­des con­tra la violència mas­clista, el pit­jor dels mals que hem de patir. Uns lemes cri­da­ners, fets amb el bell lila de la rei­vin­di­cació femi­nista. M’han vin­gut al cap perquè la set­mana pas­sada la dipu­tada Jenn Díaz va denun­ciar, al Par­la­ment, que ara fa deu anys va ser víctima de l’abo­mi­na­ble violència mas­clista, “física i psi­cològica”. La seva emo­ci­o­nada con­fessió va aca­bar així: “No ho dic com a víctima, sinó com a super­vi­vent.” En les imat­ges que en va mos­trar la tele­visió, vaig adver­tir que els dipu­tats de Ciu­da­da­nos no aplau­dien. Deuen con­si­de­rar que la violència mas­clista exer­cida sobre dones que no pen­sen com ells no resulta repro­va­ble. Abjecte!

Torno al fil del rao­na­ment. Les pin­ta­des inti­mi­datòries diuen coses com aques­tes: “Macho, et vigi­lem”, “Sin pier­nas, sin bra­zos: mac­hote a peda­zos”, “Mal­trac­ta­dor, mata’t a tu pri­mer”, “El mas­clisme no mata, assas­sina”. Acon­se­guei­xen l’objec­tiu que per­se­guei­xen, sí: que ens hi fixem. Però ho fan –i és això el que me’n repugna– cal­cant el llen­guatge de l’agres­sor: el de l’home embru­tit que a la majo­ria dels homes ens aver­go­nyeix ter­ri­ble­ment. Aquest home, però –malau­ra­da­ment–, és molt més divers que no l’ener­gu­men que pega i mata. Aquest home és el que es pro­nun­cia o actua, sense ado­nar-se’n, com un mas­clista irre­dempt.

¿I com s’ha d’evi­tar, aquest mal? Amb edu­cació, que és l’eina que pri­vi­le­gien sem­pre els països més avançats en drets. I, indi­vi­du­al­ment, essent molt rigo­ro­sos en tot allò que fem i diem. No dei­xant-ne pas­sar ni una. Començant pels mis­sat­ges del tot detes­ta­bles que rebem al mòbil: cen­su­rem-los. Retra­guem-los a qui ens els envia. Fa pocs dies, al gimnàs, vaig sen­tir que un noi deia a una noia –que, en comp­tes de recri­mi­nar-l’hi seve­ra­ment, va riure–: “I, a sobre, no estàs ni bona.” Em vaig que­dar tan asto­rat que no vaig fer el que hau­ria d’haver fet: adreçar-me a aquell idi­ota i fer-li con­si­de­rar la bar­ba­ri­tat que aca­bava de per­pe­trar. Vaig fallar.

Soc pro­fes­sor en un ins­ti­tut i noto que hi ha una gran diferència entre l’acti­tud dels estu­di­ants d’ESO i la dels de bat­xi­lle­rat. Entre els pri­mers, n’hi ha que sovint repro­du­ei­xen els pit­jors vicis que remarco: con­ducta del tot ina­de­quada, llen­guatge gro­ller i menys­pre­a­dor. En canvi, i de manera gene­ral, els bat­xi­llers acos­tu­men a ser oberts, i a més –parlo, si més no, pel que veig en el meu ins­ti­tut, el Milà i Fon­ta­nals de Vila­franca– viuen amb plena natu­ra­li­tat la iden­ti­tat per­so­nal de cadascú i les mane­res diver­ses d’esti­mar: trans­se­xu­a­li­tat, homo­se­xu­a­li­tat, bise­xu­a­li­tat o hete­ro­se­xu­a­li­tat. En aquest sen­tit, dubto molt que, mal­grat la ira com­pren­si­ble pel mas­clisme tor­tu­ra­dor, en les aules de bat­xi­lle­rat –dono per des­comp­tat que també en les uni­ver­sitàries– es beneís mai això de copiar l’exe­cra­ble llen­guatge de qui mal­tracta: “Sin pier­nas, sin bra­zos...”