Judici a Madrid

Els escrip­tors madri­lenys o amb residència per­llon­gada a Madrid han produït sobre la ciu­tat tants tex­tos d’un to sem­blant que quan vas a Madrid i inten­tes fer alguna redacció del que hi veus sem­pre et tro­bes que la seva prosa et con­di­ci­ona i sem­pre t’acaba sor­tint un Umbral, un Baroja, un Camba o un Meso­nero Roma­nos. Madrid és la imatge que tenim de Madrid. El judici que va començar ahir: si l’entrada al Tri­bu­nal Suprem dels obser­va­dors, fami­li­ars i peri­o­dis­tes va evo­car les cues humi­li­ants i de “vuelva usted mañana” que s’han de fer per qual­se­vol cosa davant un minis­teri o per tra­mi­tar el pas­sa­port, la com­po­sició del tri­bu­nal recor­dava aquells nota­ris que donen fe de la rifa de Nadal cada 22 de desem­bre. Faria riure si no fos que ens tro­bem davant d’un fet tan dramàtic, si no fos que la lote­ria no és en aquest cas des­car­ta­ble. El jutge Manuel Marc­hena a mi em fa pen­sar en José Luis Garci, el direc­tor de cine, madri­leny que havia pre­sen­tat a Tele­visió Espa­nyola un pro­grama que es deia Qué grande es el cine. El matexi cap ova­lat, la mateixa manera d’alçar-lo i de gra­tar-se la bar­beta... Garci tenia entre els seus ter­tu­li­ans algun magis­trat. Opi­na­ven sobre les pel·lícules sense apel·lació pos­si­ble. Tot era “asom­broso”.

Vaig seguir la inter­venció d’Andreu van den Eynde, l’advo­cat d’Oriol Jun­que­ras i Raül Romeva. La vaig tro­bar admi­ra­ble pel que va dir i per com ho va dir. Jo aquest advo­cat l’he sen­tit sovint a les entre­vis­tes que li han fet les ràdios i tele­vi­si­ons d’aquí. Parla un català nor­mal, se li entén tot. Ahir va dis­ser­tar en un cas­tellà tan abar­ro­cat com l’escut que pre­si­deix la sala i les pin­tu­res del sos­tre. És el cas­tellà de codi penal i juris­prudència que el tri­bu­nal apre­cia. parla i escriu, com fa aquell senyor que ara menja un bocata cala­ma­res a El Bri­llante. És el bar­roc que també es troba als minis­te­ris i als palaus de la capi­tal d’Espa­nya i que, segons em va dir un dia un senyor de Madrid, està pen­sat per acla­pa­rar els por­tu­gue­sos, que amb l’estil manuelí no arri­ben a tant. Els por­tu­gue­sos i també els cata­lans, que en un moment de la història ens vam jugar simultània­ment el destí sepa­rat d’Espa­nya.

Vam veure per pri­mer cop els acu­sats, després de tants mesos. El crim és aquest. Els que els havien visi­tat a la presó deien que els veien “forts i serens”. Em va sem­blar una apre­ci­ació ajus­tada. Aviat els tocarà par­lar. Alguns han sol·lici­tat fer-ho en català esgri­mint els Drets Humans, apel·lació que hau­ria d’infor­mar tot el judici. El tri­bu­nal vol el cas­tellà. Quin els sor­tirà? Jun­que­ras con­sul­tava uns papers. Jordi Turull, can­di­dat frus­trat pels jut­ges a pre­si­dir la Gene­ra­li­tat, obser­vava les pin­tu­res del sos­tre com si implorés ins­pi­ració o li fes­sin pen­sar que tot el pes de Madrid li queia a sobre.