El futur de Junqueras

En el diari digi­tal Crític, el peri­o­dista Sergi Picazo com­para l’acti­tud d’Oriol Jun­que­ras davant el tri­bu­nal que jutja els Fets d’Octu­bre del 2017 amb la de Fran­cesc Fer­rer i Guàrdia, Fran­cesc Macià o Lluís Com­panys quan es van tro­bar en situ­a­ci­ons com­pro­me­ses més o menys equi­va­lents. Tots hem sen­tit la decla­ració de Jun­que­ras, tots hi hem donat vol­tes. L’altre dia par­la­ven dos advo­cats davant meu. Un abo­nava la línia de defensa “política” del repu­blicà. L’altre creia més efec­tiva la “tècnica” de Joa­quim Forn, que es va asseure a la cadira dels decla­rants dar­rere seu. “Efec­tiva” i “tècnica” volia dir, en boca d’aquell lle­trat, enca­mi­nada a l’abso­lució a base de des­men­tir les acu­sa­ci­ons del fis­cal. Jun­que­ras no va voler res­pon­dre a la fis­ca­lia, només al seu advo­cat en un diàleg que acu­sat i defen­sor es duien pre­pa­rat amb càlcul. Alguns han retret que Jun­que­ras no s’enfrontés amb el fis­cal. Opi­nen que l’hau­ria “rebre­gat”. No era la seva intenció. Quina era? Aquí és on jo afe­geixo als noms que Sergi Picazo aporta el de Jordi Pujol perquè encara reforça més la tesi del peri­o­dista segons la qual Jun­que­ras va par­lar pro­jec­tant-se cap al futur i com a pròxim pre­si­dent de Cata­lu­nya, inde­pen­dent o en vies de ser-ho. Jun­que­ras coneix la història de Cata­lu­nya. N’és pro­fes­sor. Els noms de Fer­rer i Guàrdia i ja no diguem Macià o Com­panys li són fami­li­ars i refe­rents. Hau­ria pogut obli­dar Jordi Pujol en aquests mesos de silenci i reflexió?

Pujol, quan era un jove acti­vista, va ser por­tat davant un con­sell de guerra pel seu paper en els Fets del Palau deri­vats de la cam­pa­nya con­tra Luis Galin­soga, direc­tor de La Van­guar­dia. El tri­bu­nal, seguint inqui­e­tuds més altes, no volia gaire soroll i va ofe­rir a l’acu­sat un pacte que li hau­ria rebai­xat la pena. Pujol va optar per un al·legat final patriòtic que, com el de Jun­que­ras, també va tenir parau­les con­ci­li­a­do­res amb Espa­nya. Li van caure set anys. No hi havia a la sala del judici ni ràdios ni tele­vi­si­ons. Només uns pocs peri­o­dis­tes que van expli­car el procés tena­llats per la cen­sura. De totes mane­res aquell dis­curs es va pro­pa­gar, va arri­bar arreu impul­sat pels de la cam­pa­nya “Lli­ber­tat Jordi Pujol”. Tots els que han estu­diat la seva figura, i ell mateix també, estan con­vençuts que aque­lla al·locució “política” i gens “tècnica” el va pro­pul­sar dècades després a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat. Quan hi va arri­bar tenia cin­quanta anys. Els matei­xos de Jun­que­ras ara. Pujol no va com­plir els set de con­demna sinó que es va bene­fi­ciar d’indults. Si no volen soroll, alguna solució hau­ran de tro­bar per als actu­als pre­sos polítics, sigui quina sigui la sentència. I, si no, “Yo per­te­nezco a una gene­ración que sube y va a más... en buena parte por impe­ra­ti­vos de tipo cris­ti­ano.” Jun­que­ras? Pujol.