Tribuna
L’Aina, sa valenta dona
Fa anys, alguns referents de la cultura catalana eren coneguts no pas pel cognom, sinó pel nom. Eren noms poc habituals arreu, o només en una part del territori. Maria Aurèlia, Max, Eliseu, Terenci eren la forma emprada per referir-se a M.A. Capmany, M. Cahner, E. Climent o T. Moix. A partir del 1980, amb el nomenament d’Aina Moll com a primera directora general de Política Lingüística, la filòloga menorquina començà a ser coneguda, al Principat, com l’Aina, sense necessitat de llinatges posteriors, pràctica impensable a la Mallorca on residia de sempre, atès el gran nombre de mallorquines del mateix nom. Algunes Aina, en la forma balear tradicional, que avui ronden la trentena, a Catalunya, són el resultat de la influència d’Aina Moll en l’escena pública.
Durant sis anys, com a funcionari de la direcció general de l’Aina, a Tarragona, vaig tenir el privilegi de tractar-la. Contràriament a la majoria dels altres casos, no fou el càrrec allò que convertí en important Aina Moll, sinó a l’inrevés. La seva personalitat, robusta, competent, executiva, omplí de rang, força i prestigi la seva direcció general, fins a fer-la més coneguda que tots els altres directors i de la majoria de consellers. L’Aina s’emportà com a segon l’eivissenc Isidor Marí i així la unitat de la llengua quedava perfectament demostrada amb fets i sense discursos. Filla gran de Francesc de Borja Moll, ciutadellenca com ell, el nom del pare quedà lligat, per sempre, al de Mn. Alcover i a l’obra colossal del Diccionari Català-Valencià-Balear, en els dos darrers volums del qual treballà també l’Aina, amb el seu progenitor. Dona de caràcter, aparentment eixut i expeditiu, amb un parlar segur, la seva fonètica mallorquina li donava una singularitat amable que endolcia els moments o situacions més complicats. Alta, culta, intel·ligent i amb dots evidents de comandament, la seva sola presència ja imposava respecte. Propietària d’un sentit de l’humor no tan evident com el del seu pare, explicava, divertida, amb una barreja de sornegueria i satisfacció, l’anècdota repetida en no poques ocasions en què alguns batlles l’havien presentada com “la filla de mossèn Alcover-Moll”, com si res, amb tan bona intenció com ignorància.
Formada a Barcelona, amplià estudis a París, Estrasburg i Zuric, si bé el mestratge permanent del seu pare i l’ombra allargassada del canonge manacorí l’acompanyaren sempre com a referents principals. Abans de la seva incorporació a la Generalitat, havia estat membre de la primera Comissió de Transferències Estat-Consell General Interinsular de les Balears. Des de Catalunya, promogué el concepte de “normalització lingüística” i la seva pràctica, amb el suport de Miquel Strubell. Dugué a terme una tasca ingent i posà les bases de l’edifici normalitzador que ha perviscut fins avui. Fou ella qui parlà de “bilingüisme passiu”, convidant a mantenir el català en converses amb usuaris d’altres idiomes –exercici que tantíssima falta ens fa avui– i qui, convençuda que era imprescindible ampliar el nombre de membres de la comunitat lingüística, animà els futurs nous parlants amb un adhesiu que, finalment, no arribà a distribuir-se: ”Parlar malament el català és millor que no parlar-lo”, sabent que qui parla malament sempre pot millorar, cosa impossible en qui no fa servir la llengua.
Membre del Grup Català de Sociolingüística i numerària de l’Institut d’Estudis Catalans (1993) tenia també la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (1988), el premi Ramon Llull del vovern balear (1997), era doctora honoris causa per la UOC (2012) i havia rebut la medalla d’or del Consell de Mallorca (2015), Aina Moll s’enrobustí d’una autoritat moral que va saber canalitzar no pas a benefici propi, sinó per al millor futur de l’idioma. Tornada a l’illa on s’havia establert amb els pares de petita, col·laborà amb els governs progressistes en matèria de política lingüística i es mostrà bel·ligerant, implacable, valenta, davant els atacs reiterats contra la unitat de la llengua, la ciència i el sentit comú, que pretenien separar el concepte mallorquí del de català, presentant-los com a idiomes diferents. Amb una gran formació filològica i una enorme capacitat dialèctica, brandava la seva condició de menorquina de naixença per deixar clara la impossibilitat de separar les branques dialectals del mateix arbre. Nascuda l’1 de desembre del 1930, ha mort a Palma aquest 9 de febrer, el mateix dia i mes de la mort de Dostoievski, del naixement del poeta Josep Carner i de la condemna unànime de l’ONU al règim de Franco. En la darrera de les seves fotos conegudes, lluu un llaç groc a la solapa i uns ulls que semblen mirar el futur amb esperança. Gràcies, Aina, per tant.
