23-F, cop de llibertat

El dia 12 de febrer va començar el judici de la ver­go­nya. Per fi, després de molts mesos, vam poder veure els nos­tres polítics i líders soci­als. Pen­sar que fa més d’un any que estan empre­so­nats per haver posat les urnes fa escrui­xir. És sim­ple­ment un acte de ven­jança i d’escar­ment. Per tant, sí: judici de la ver­go­nya per a l’Estat espa­nyol.

El dijous 14 de febrer vam sen­tir tant l’Oriol Jun­que­ras com en Quim Forn. Quina dig­ni­tat, quina fer­mesa! L’Oriol, fent un dis­curs polític, va defen­sar que res del que se’ls acusa és delicte. Tot el que feren està dins dels drets indi­vi­du­als i col·lec­tius. Fer un referèndum no és delicte. Votar no és delicte. Un reci­tal de gran lide­ratge. Quim Forn va res­pon­dre tant a les pre­gun­tes del fis­cal com a les de l’advo­ca­cia de l’Estat. Va gua­nyar per gole­jada. Va des­mun­tar totes les acu­sa­ci­ons. Excel·lent.

El dis­sabte 16 de febrer de nou la ciu­ta­da­nia es va mani­fes­tar mas­si­va­ment i pacífica­ment amb el lema: L’auto­de­ter­mi­nació no és delicte. Hi eren tots. La CUP, ERC, el PDe­CAT, Podem, Junts per Cata­lu­nya i tots els movi­ments i asso­ci­a­ci­ons inde­pen­den­tis­tes. 500.000 per­so­nes. Un cop de força del sobi­ra­nisme con­tra la injustícia del judici.

El dimarts, dime­cres i dijous, dies 19, 20 i 21, vam poder sen­tir els inter­ro­ga­to­ris a Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull, Dolors Bassa, Merit­xell Borràs, Car­les Mundó i Jordi Sànchez. De nou es va veure ben clara­ment que els delic­tes de rebel·lió, sedició o mal­ver­sació no van exis­tir. Tot és un mun­tatge de les for­ces de l’Estat –govern cen­tral, poli­cia, fis­ca­lia, Tri­bu­nal Suprem– per con­dem­nar els polítics que van gosar des­a­fiar l’Estat posant les urnes. Les afir­ma­ci­ons de Jordi Sànchez són demo­li­do­res. La fis­ca­lia queda total­ment retra­tada. Com els poden tenir empre­so­nats, encara? Ver­go­nya per a Espa­nya.

Dijous, 21, vaga gene­ral i mobi­lit­zació popu­lar. Les grans orga­nit­za­ci­ons sin­di­cals, CCOO i la UGT, no van secun­dar la vaga, orga­nit­zada per la Inter­sin­di­cal-CSC, per la Ustec, i d’altres. La Gene­ra­li­tat va cal­cu­lar en un 30% el segui­ment de la vaga. En alguns sec­tors la vaga va ser mas­siva. En molts pobles de casa nos­tra, la majo­ria dels comerços van res­tar tan­cats. Però el que sí que va ser un èxit total van ser les mani­fes­ta­ci­ons i con­cen­tra­ci­ons ciu­ta­da­nes. Una nova demos­tració de rebuig al judici polític i a la pre­ca­ri­e­tat labo­ral. A Girona, va ser la mani­fes­tació més gran de la seva història. 70.000, segons la Poli­cia Muni­ci­pal.

Dia 23 de febrer. L’ ANC de Vilobí, Salitja, Sant Dal­mai, Bru­nyola, Sant Martí Sapresa i Òmnium la Selva orga­nit­zen la Diada de Drets Democràtics, amb el lema 23-F Cop de lli­ber­tat. Des de les 10 del matí, amb l’esmor­zar soli­dari, fins a les 8 del ves­pre, amb la boti­far­rada con­tra la repressió i música per la República. Al pavelló de Sant Dal­mai. Tallers, cançons de lli­ber­tat, espec­ta­cle per als més petits, taula rodona mode­rada per Jordi Grau amb Elpi­dio-José Silva, Martí Anglada i Mireia Mon­te­si­nos. Dinar groc, més música, taula rodona mode­rada per Sergi Font. Amb Bea Talegón, Josep-Ramon Bar­berà, Núria Tarrés, Roger Español, Xavier Sànchez i Jordi Pes­ar­ro­dona. També hi va haver mis­sat­ges dels fami­li­ars dels pre­sos i exi­li­ats polítics. Mis­sat­ges d’Òmnium, l’ANC i Puig­de­mont.

Amb uns polítics tan dig­nes, ferms i fidels amb el man­dat democràtic, una ciu­ta­da­nia que es mani­festa mas­si­va­ment i pacífica­ment i uns pobles, alguns molt petits, que són capaços d’orga­nit­zar actes com els que hem des­crit, amb una gran par­ti­ci­pació, entu­si­asme, decisió i volun­tat d’arri­bar a la inde­pendència, com no serem capaços de superar tots els obs­ta­cles per acon­se­guir la República Cata­lana Inde­pen­dent?