La ira de Déu

“En la jus­ti­fi­cada ràbia de la gent, l’Església hi veu el reflex de la ira de Déu, traït i bufe­te­jat per aquests con­sa­grats des­ho­nes­tos. El ressò d’aquest crit silenciós dels petits, que en comp­tes de tro­bar-hi pater­ni­tat i guies espi­ri­tu­als hi han tro­bat els seus bot­xins, farà tre­mo­lar els cors anes­te­si­ats per la hipo­cre­sia i pel poder. Nosal­tres tenim el deure d’escol­tar aten­ta­ment aquest sufo­cat crit silenciós.” Aques­tes són parau­les pro­nun­ci­a­des pel papa Fran­cesc diu­menge pas­sat en el seu dis­curs després de la cele­bració de la missa con­clu­siva de la tro­bada sobre La pro­tecció dels menors en l’Església cele­brada a Roma. Lle­gint-les, i d’acord amb la tra­jectòria man­tin­guda per Ber­go­glio, es fa difícil dub­tar de la sin­ce­ri­tat de les seves inten­ci­ons.

La repa­ració d’aquests danys és tan difícil que tam­poc ha de sor­pren­dre la insa­tis­facció, àdhuc la frus­tració de les vícti­mes. Però par­lar de fum com a resul­tat de la cimera és fal­tar a la veri­tat. Aquest pas­sat cap de set­mana a Roma s’ha vis­cut una tro­bada extra­or­dinària amb un for­mat inèdit, reu­nint els pre­si­dents de totes les con­ferències epis­co­pals del món. Una cimera que està en el bon camí.

El com­promís de por­tar a la justícia ordinària totes les denun­cies no és menor. Fran­cesc ha afir­mat que “l’Església no es can­sarà de fer tot el neces­sari per por­tar davant la justícia qual­se­vol que hagi comès aquests crims. L’Església mai inten­tarà enco­brir o subes­ti­mar cap cas”. Després de la con­fessió explícita que sovint no ha estat així, cal donar vera­ci­tat a aquesta pro­mesa o, si més no, el bene­fici del dubte. Com és habi­tual en les for­mes de tre­ball vati­ca­nes, la tro­bada ha posat les qüesti­ons sobre la taula però les con­clu­si­ons ope­ra­ti­ves ani­ran pre­nent forma pro­pe­ra­ment. S’han anun­ciat diver­sos ins­tru­ments i ins­truc­ci­ons per posar en pràctica a tots els nivells de l’Església. Però més enllà de nor­mes, pro­to­cols i mesu­res con­cre­tes, que són molt necessàries i que la soci­e­tat legítima­ment exi­geix, els catòlics voldríem que la cimera hagués ser­vit també per impul­sar un autèntic canvi en la men­ta­li­tat ecle­sial.

Cal afron­tar pro­ble­mES estruc­tu­rals rela­ci­o­nats amb els abu­sos i amb altres deficiències de la ins­ti­tució ecle­sial. Cal una Església més profètica i més activa con­tra l’enco­bri­ment, con­tra el secre­tisme, con­tra els exces­sos del cle­ri­ca­lisme i con­tra els abu­sos de poder que es poden empa­rar en una estruc­tura tan jeràrquica i sovint opaca. Aquest canvi de men­ta­li­tat, espe­ci­al­ment la pre­venció davant l’enco­bri­ment i els abu­sos de poder, s’ha de pro­duir a tota la soci­e­tat. No obli­dem que, malau­ra­da­ment, els casos impu­ta­bles a pre­ve­res o reli­gi­o­sos només són una ínfima part d’un pro­blema molt més greu i estès per totes les capes de la soci­e­tat.