Esperons als peus

Ara que ha estat a Hanoi, val la pena recor­dar que fa 50 anys Donald Trump no va anar a la guerra del Viet­nam perquè va al·legar que tenia pro­ble­mes als peus. Jo no sé si els Estats Units hau­rien gua­nyat la guerra en cas que el jove Trump hagués estat en bones con­di­ci­ons i hagués pogut llui­tar-hi. Trump no perd mai, ja ho saben. Però els astres, l’atzar, la salut i sobre­tot la volun­tat divina no van voler que Trump pogués donar un cop de mà al seu país just quan el seu país el neces­si­tava. S’entén. Què és al cap­da­vall una guerra davant del drama que algú hagi d’anar pel món amb pro­ble­mes als peus? Vaig lle­gir això dels peus de Trump en un diari d’aquells que fa dues edi­ci­ons: una, en la llen­gua que ens uneix; l’altra, en la que ens separa. Com que jo soc d’aquests últims, a la notícia, el peri­o­dista va escriure que Trump tenia espe­rons als peus. “Pobrot”, vaig pen­sar. I de seguida, però què són espe­rons als peus? Sí, jo també sabia que un esperó és un unglot que els galls tenen a les potes. I Trump, de gallet, ja ho és, però d’aquí a tenir als peus el mateix que els galls hi ha distància. Con­sul­tats alguns dic­ci­o­na­ris, vaig enten­dre que el del diari havia fet una mala tra­ducció del cas­tellà espolón. En el català de Bar­ce­lona en diuen galin­dons; a l’Empordà, renos­sos... O ho deien perquè no fa pas tant en un CAP del Baix Empordà una amiga meva es va haver de treure la sabata i el mitjó, després de pro­var inútil­ment que met­ges­ses i infer­me­res enten­gues­sin què els deia. No sé si de jove Trump va haver de fer el mateix. Es fa el que sigui per la pàtria. I com també a Espa­nya, en qüestió de llen­gua als Estats Units tot­hom deu tenir els matei­xos drets. A Madrid, jut­ges, fis­cals i eminències vàries del tri­bu­nal dels tri­bu­nals fa una cons­ti­tució de temps que ja ho saben.