Enric Millo surt a la llum

Un ves­pre de l’any 2003 vaig ser con­vo­cat a un sopar fes­tiu pel per­so­nal d’aquest diari. El lloc era un res­tau­rant de For­nells de la Selva, prop de Girona. Vaig arri­bar més aviat del compte i com que no hi havia encara ningú, vaig deam­bu­lar per les dependències de l’esta­bli­ment, que em sem­bla que també feia les fun­ci­ons d’hotel. Vaig entrar en una sala fosca que comu­ni­cava amb el bar i d’entre les tene­bres va sor­gir un home que res­po­nia a les fac­ci­ons d’Enric Millo. Anava sol. Estava sol. La seva for­mació política, CiU, aca­bava d’anun­ciar-li que no tor­na­ria a ser el cap de llista a la demar­cació giro­nina. Havia fet, per aquest motiu, algu­nes mani­fes­ta­ci­ons de dis­gust molt acu­sa­des. No havíem coin­ci­dit mai, però ens vam salu­dar perquè cada u tenia de l’altre imat­ges faci­als. Va ser una salu­tació fugaç. No va estar per mi. Vaig intuir que havia tin­gut notícia d’aquell sopar que reu­nia peri­o­dis­tes –a Girona se sap tot– i que en bus­cava un que fos dipo­si­tari dels seus laments i les seves invec­ti­ves con­tra el seu par­tit –era d’Unió– i con­tra la coa­lició CiU. És de domini públic que per seguir l’acti­vi­tat política va sol·lici­tar l’entrada a ERC, un altre par­tit naci­o­na­lista antic i amb màrtirs. No el van voler. El PP va ser més recep­tiu. S’hi va afi­liar, i hi va esca­lar posi­ci­ons imme­di­a­tes. Al Par­la­ment, els antics com­panys de par­tit i els d’ERC li feien el buit. Aques­tes coses fan mal. Va ser nome­nat dele­gat del govern de Madrid a Cata­lu­nya. Ocu­pava el càrrec durant els fets de l’octu­bre del 2017, i també durant l’apli­cació de l’arti­cle 155.

En el judici que se cele­bra al Tri­bu­nal Suprem con­tra l’inde­pen­den­tisme, Enric Millo va ser ahir cri­dat a decla­rar. De tots els polítics, és el que més ha insis­tit en la “violència” del pri­mer d’octu­bre i dels dies adja­cents. Molts dels acu­sats són antics com­panys seus d’hemi­ci­cle. Hi ha els que li van negar la can­di­da­tura per Girona quan era d’Unió i els que li van rebut­jar la but­lleta d’ins­cripció a ERC. Les seves decla­ra­ci­ons d’ahir mar­quen el camí de la presó per a ells perquè la “violència” de què parla jus­ti­fica la “rebel·lió” que els fis­cals fins ara bus­ca­ven sense èxit. El 155 li va estar bé. L’hi esta­ria igual­ment si fos a per­petuïtat. O jo o el diluvi. L’home a l’ombra en aquell hotel ha sor­tit a la llum. Li van pre­gun­tar si volia que durant la decla­ració se li amagués el ros­tre. Va dir que no i els focus de la sala van ser per a ell.

Va donar a enten­dre que havia cone­gut Car­les Puig­de­mont sent aquest pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Tots dos han tin­gut acti­vi­tat a Girona, on se sap tot i també es coneix tot­hom. Abans Puig­de­mont havia estat alcalde de la ciu­tat. Com que va començar tre­ba­llant a El Punt, és pro­ba­ble que el futur pre­si­dent fos en aquell sopar que Millo, dis­gus­tat, escru­tava de lluny.