Vuits i nous
No tot està per fer
Al parador de Sau, el “Saló Estatut” indica que l’any 1978 en aquella dependència es va formular la llei que va regir Catalunya en el primer tram de l’autonomia. Recordo que a Núria, en una habitació equivalent, hi ha una vitrina amb uns documents que evoquen l’elaboració de l’Estatut del 1931, el de la República. A Sau no hi ha res aproximat. A l’exterior, però, un monument al·legòric hi fa referència. Una mare aixeca en braços un nen. El nen és l’Estatut de Sau. ¿La mare és el de Núria, “de la llei a la llei”? On hem de situar l’Estatut actual, el que va ser retallat i és origen de la pulsió independentista i també de les nostres dissorts? Josep-Lluís Carod-Rovira, cansat que els estatuts fossin confeccionats en paratges pirenaics o prepirenaics, va voler que aquest tingués l’origen a Miravet. Després va sortir dels despatxos de Barcelona. El parador de Sau és de propietat estatal: xurros per esmorzar, arròs amb llet de postres. L’Estatut no en va preveure el traspàs a la Generalitat i, si el va preveure, no es va aconseguir. Tot molt propi de l’autonomia.
El campanar de Sant Romà de Sau treu la punta. Aquest campanar és el termòmetre del nostre estat anímic. Si només ensenya la punta, senyal que els habitants de la part més poblada de Catalunya ens podem dutxar i bullir la verdura. Si emergeix sencer la gent s’hi acosta a fotografiar-lo en una expedició que en realitat és un romiatge per implorar que plogui i el Ter baixi alegre. Fa temps que no plou, però gràcies a les precipitacions de l’any passat la higiene, la patata amb mongeta tendra i les fonts ornamentals de Barcelona estan assegurades.
Venint-hi, he passat per Roda de Ter. A l’entrada del poble unes lletres gegantines de ferro diuen: “Tot està per fer i tot és possible”, el vers cèlebre de Martí i Pol, fill d’aquí. Tot està per fer? Home, potser no cal exagerar. Tornant de Sau, m’ho he fet venir bé per penetrar a la comarca del Moianès, fa uns anys independitzada del Bages amb un referèndum acordat. A Moià hi ha la casa on va néixer Rafael Casanova, convertida en museu. M’interessa més la casa on va néixer i morir Enric Prat de la Riba, situada a set quilòmetres, a Castellterçol. També és un museu. S’hi explica l’obra gegantina del primer president de la Mancomunitat. No la va fer sol sinó amb els millors. Escoles, biblioteques, museus, hospitals, telèfons, la fixació de les normes ortogràfiques vigents... L’Estatut de la República la va continuar. El de l’autonomia, també. S’ha fet, hem fet, moltes coses i molt potents. El pantà potser no és ple però el campanar no està al descobert. “Tot és possible”? Tot, tot, em sembla que no, però la voluntat, ja des de Prat de la Riba, és un gran combustible, amb “un seny ordenador” de guia.
