Raó d’Estat

La sentència d’Alt­sasu i el judici de l’1-O són un escar­ment: Espa­nya no es toca. Una bara­lla de bar que en una altra zona (tal com s’ha demos­trat a Alme­ria) hau­ria rebut una sentència mínima, com­porta que tres joves navar­re­sos esti­guin podrint-se a la presó des de fa 851 dies. El judici a l’1-O ha entro­nit­zat la Raó d’Estat, un prin­cipi temi­ble que en nom de la pàtria és capaç de con­cul­car drets democràtics (de decisió, dis­cussió, ide­o­lo­gia, de lli­ber­tat d’expressió, de reunió, de defensa...). En vir­tut de la Raó d’Estat, per exem­ple, no passa res perquè un autobús ple de poli­cies coregi el xenòfob “¡A por ellos!”, ni perquè uns poli­cies facin burla del físic de Jun­que­ras o recreïn la seva vio­lació a la presó. Però en canvi, Carme For­ca­dell ha de res­pon­dre per unes piu­la­des que ni tan sols eren seves.

Felipe González reva­lida Franco i Pinoc­het. Aznar i Guerra cla­men per un “155 inde­fi­nit”. El rei inter­fe­reix en el judici (“No és admis­si­ble apel·lar a una supo­sada democràcia per sobre del dret”). L’esta­blish­ment mediàtic difon aques­tes dues idees per­ver­ti­des i per­ver­ti­do­res: “fora de la llei, no hi ha democràcia”, “la democràcia emana de la llei, i no a l’inrevés”. La Raó d’Estat s’imposa de manera acla­pa­ra­dora, i tant la vella esquerra com la nova vella esquerra auto­rit­zen per la via activa de la pas­si­vi­tat que, con­tra l’inde­pen­den­tisme, (quasi) tot esti­gui permès: inde­fensió, arbi­tra­ri­e­tat, con­fi­na­ment, exili, impu­tació o presó. L’únic espai de salt democràtic era el de la dis­cussió política. Amb l’èmfasi obscè de “l’inde­pen­den­tisme havia de pre­veure la força de l’Estat!”, els pre­sump­tes equi­dis­tants també natu­ra­lit­zen aquest des­man­te­lla­ment de drets d’una part de la població, la inde­pen­den­tista. El futur no pot ser gaire més erm. Enfront d’aquesta força des­pi­e­tada, per a alguns de nosal­tres comença un exili inte­rior.