El mal i el silenci

Cal estar emo­ci­o­nal­ment sòlid per veure el polèmic docu­men­tal Lea­ving Never­land, en què dos dels infants que van com­par­tir temps amb Mic­hael Jack­son denun­cien, ara ja adults, els abu­sos que aquest els va infli­gir. És impos­si­ble sor­tir indemne del docu­men­tal, que, bàsica­ment, són qua­tre hores, en dues parts, en què l’espec­ta­dor s’aboca al mal en la seva imatge més devas­ta­dora. No es tracta tant d’un film de denúncia sinó d’alleu­ja­ment, de descàrrec, dels nois objecte dels abu­sos, vícti­mes alhora d’un silenci autoim­po­sat, ater­rit, forçat des de la mani­pu­lació de l’agres­sor. A banda dels detalls més esca­bro­sos, que n’hi ha, també esquinça l’ànima com­pro­var com es va tei­xint una tera­nyina que embol­ca­lla també les famílies dels petits, i com el poder, la fama, el diner i l’embri­a­guesa de la fan­ta­sia que envolta un artista per­tor­bat, que viu en un parc d’atrac­ci­ons dins d’un conte de fades etern, poden into­xi­car i des­truir volun­tats i cri­te­ris d’inno­cents.

Ja han apa­re­gut detrac­tors de la cinta, alguns amb con­jec­tu­res par­ci­als, d’altres amb argu­ments res­pec­ta­bles. Però, fins i tot en el supòsit –gens des­car­ta­ble en els temps que vivim– que d’aquí a uns mesos els pro­duc­tors del docu­men­tal ens sor­pren­guin dient que tot era un mun­tatge o un expe­ri­ment per demos­trar com de fàcil és intro­duir notícies fal­ses (fake news, en diuen ara), el relat con­ti­nua sent un bon avís per a nave­gants i una font indis­pen­sa­ble de reflexió.