De Sant Andreu a Farners

Si els homes fan la Història, per què aquesta hau­ria d’aca­bar sent més justa que els seus fac­tors? Grans homes hi pas­sen sense que res els sigui reco­ne­gut. Altres ho seran només després de morts i, encara, uns altres la pro­ta­go­nit­za­ran sense ni tan sols ser-ne cons­ci­ents. Vegin, si no, la família Font de Santa Coloma. El pare, fotògraf reti­rat, una ins­ti­tució local que mena una vida dis­creta i digna, sent tan­tes les coses que podria expli­car del seu ofici. El fill, també fotògraf urbà, un artista que ha expo­sat arreu (fins i tot a Ale­ma­nya) i que com­bina la passió cre­a­tiva amb una tasca admi­ra­ble com a acti­vista soci­o­polític. Molts “patri­o­tes” gar­len i gar­len. Ell calla, però sem­pre hi és i sem­pre fa. Pot­ser és que la genètica es com­porta amb més justícia... Acaba de sor­tir publi­cat el lli­bre Mel­cior Font. Guer­ri­ller cul­tu­ral, del peri­o­dista Pau Vinyes. Mel­cior què? Ni idea, oi? El colum­nista estava com tu, lec­tor: in albis. I en aca­bar de lle­gir la bio­gra­fia, va sen­tir ràbia per no haver sen­tit par­lar d’aquest ciu­tadà de Sant Andreu del Palo­mar que va ser secre­tari del con­se­ller Ven­tura i Gas­sol durant la República. Un patri­ota de pedra picada. Poeta deli­cadíssim guar­do­nat en diver­sos Jocs Flo­rals. Home generós (com els seus des­cen­dents far­ne­sencs) i un cos­mo­po­lita a la força que va haver d’exi­liar-se per esca­par dels assas­sins de la FAI. Un intel·lec­tual que va aca­bar rela­ci­o­nant-se amb la flor i la nata de la cine­ma­to­gra­fia euro­pea: Yves Mon­tand, Simone Sig­no­ret, Buñuel, Ber­langa, Bar­dem... La nos­tra Història, ai las, que escapçada que ens ha arri­bat! Apedaça-la, lec­tor, lle­gint aquesta apas­si­o­nant bio­gra­fia. I, de pas­sada, queda’t amb un altre nom que surt al capítol dedi­cat als fets del 6 d’octu­bre. Quan Com­panys i els seus con­se­llers van deci­dir tan­car les por­tes del Palau de la Gene­ra­li­tat per evi­tar l’entrada dels mili­tars, un immi­grant sense sos­tre, de nom Cano, un pobre noi que no sabia ni una paraula de català ni què coi estava pas­sant, es tro­bava en aquell moment just al llin­dar de la seu del govern. Una empenta, pot­ser? El cas és que amb la tan­cada de por­tes, sense voler-ho, es va que­dar atra­pat pro­ta­go­nit­zant la Història des de la part de dins... Els mèrits d’en Mel­cior Font fa temps que hau­rien d’haver rive­te­jat la Història de Cata­lu­nya. Però i en Cano? Què en farem d’en Cano? Si us plau, que algun novel·lista li escri­gui la seva història en minúscu­les...