Memòria o desmemòria

La història és sovint una balança desa­jus­tada. Només les vivències menu­des, veri­tats incon­tes­ta­bles expli­ca­des pels seus pro­ta­go­nis­tes, gent anònima, per­me­ten tro­bar el punt just entre el relat dels uns i els altres. En això ens hi ajuda el senyor Josep Maria Almeda amb la bio­gra­fia de la seva vida de burgès il·lus­trat i com­ba­tiu, Les arrels i els seus dies, un relat ple de racons dolcíssims i també d’arge­la­gues, com la ter­ri­ble fi del seu pare, Ramon, un advo­cat defen­sor de gent de classe obrera, un cata­la­nista mode­rat, que va morir en plena guerra civil a mans d’un grup de malànimes, cap­da­van­ters de l’odi irra­ci­o­nal i de les armes. Exe­cu­tat sense pie­tat pel sim­ple fet de for­mar part d’una família d’indus­tri­als d’Osona, gent d’ordre. Mort i aban­do­nat com un gos allí on ningú sap on, ni avui encara.

El senyor Almeda no té cap record del seu pare, no recorda ni el petó de comiat que li va fer quan un esca­mot anar­quista el va arren­car de casa una nit d’estiu. Per això es va cap­bus­sar en el res­cat de la memòria, recons­truint l’iti­ne­rari de la família en una cerca apas­si­o­nant que el va con­duir fins al ter­ri­ble moment d’afron­tar la iden­ti­tat dels assas­sins del pare, cri­mi­nals amb galons perquè després de ser bot­xins van ser vícti­mes. Efec­ti­va­ment, els pis­to­lers que el van dei­xar orfe no només no han estat obli­dats, sinó que avui se’ls honora. Els seus noms són en la llista del memo­rial inau­gu­rat fa pocs dies al Camp de la Bota en home­natge als que hi van ser afu­se­llats. Són 1.706 noms reflex de la bru­tal repressió del fran­quisme, però també una llista que amaga secrets que cau­sen per­ple­xi­tat, dolor i ràbia. Així de cruel és la història.

Qui esti­gui lliure de sang que dis­pari la pri­mera bala.