Opinió

Vuits i nous

Llibre meu

“‘Sota el barret’ conté una tria dels articles que publico en aquesta secció

Doncs sí, he tret un lli­bre. Es titula Sota el bar­ret i acull una selecció d’arti­cles publi­cats en aquesta secció, des del 2015 fins ara. La tria l’ha feta Pere Guixà, gran lec­tor. Jo en seria incapaç perquè l’arti­cle d’ahir ja em sem­bla insa­tis­fac­tori. No em puc relle­gir. Per què, doncs, el lli­bre? Hi ha alguns lec­tors –pocs i sum­ma­ment ama­bles– que em recla­men l’anto­lo­gia i l’edi­tor els vol com­plaure. Uns altres em sug­ge­rei­xen l’ela­bo­ració i publi­cació d’un lli­bre inèdit, apro­xi­mat a El nét del pirata, que vaig pre­sen­tar fa uns anys. No s’enga­nyin, no ens enga­nyem: El nét del pirata era en rea­li­tat una suc­cessió d’arti­cles, només que fets ex novo. Aquests altres arti­cles que cada dia vaig con­fe­gint com­po­nen un die­tari. Hi apunto el que veig, el que evoco, el que em sug­ge­reix l’actu­a­li­tat cada cop més inqui­e­tant. Els amics més afa­bles, que no sem­pre són els que millor em conei­xen, m’indi­quen: “Hau­ries d’escriure una novel·la.” No sé escriure novel·les. Hi ha novel·lis­tes que no pro­du­ei­xen pas cada dia un capítol. Jo escric cada dia el capítol d’un diari vol­gu­da­ment per­so­nal.

La meva apor­tació a les nove­tats “literàries” d’aquests dies és modestíssima, gai­rebé ine­xis­tent. Anto­lo­gia i nove­tat són con­cep­tes que ben mirat s’exclo­uen. Lite­ra­tura és un excés de pre­tensió. Jo sé que la venda de Sota el bar­ret serà molt limi­tada. L’interès del lec­tor per coses ja publi­ca­des o fins i tot ja lle­gi­des és com­pren­si­ble­ment escàs. Lla­vors: per què l’edi­tor s’anima a rein­ci­dir? Fa uns pocs anys ja em va publi­car ell mateix Ena­mo­rats de l’Audrey Hep­burn, un altre flo­ri­legi d’arti­cles. No va aparèixer a cap rànquing, és clar. Pot­ser si els rànquings es fes­sin per sota... Per què l’edi­tor s’anima de nou, dic? No goso pre­gun­tar-li-ho. Per què hi torno jo? Només diré que a mi els lli­bres que aple­guen arti­cles m’agra­den molt i es tro­ben entre els meus pre­fe­rits. No citaré autors perquè la modèstia m’impe­deix ami­dar-m’hi.

L’edi­tor havia pre­vist el dia d’ahir per si hi havia algun peri­o­dista que em volgués entre­vis­tar. No vaig ser objecte de l’interès de ningú, i ho entenc per­fec­ta­ment. Ve Sant Jordi, l’oferta es mul­ti­plica i la meva “obra” no és cap nove­tat. A més: per què m’hau­rien de pro­mo­ci­o­nar els dia­ris que no són aquest? Ni aquest ho ha fet, de moment. Em donen per tan sabut... I encara més: si quan publico l’arti­cle de cada dia no orga­nitzo una roda de premsa per anun­ciar-lo, a què trau­ria cap orga­nit­zar-la quan els arti­cles for­men una col·lecció i alguns lec­tors se’ls saben de memòria?

En Josep Lluch, l’edi­tor, em matarà una altra vegada: “Amb aquesta apa­tia pre­tens ven­dre lli­bres?” Jo escric per al meu lec­tor. El meu lec­tor sap com soc. Si m’accepta, alguna satis­facció donarà a l’edi­to­rial.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia