Pros i contres

Pri­mer. La majo­ria dels polítics empre­so­nats o a l’ exili es pre­sen­ten a les elec­ci­ons. Uns, en Car­les Puig­de­mont i l’Oriol Jun­que­ras, es pre­sen­ten com a cap de llista del seu res­pec­tiu par­tit o el que sigui a les elec­ci­ons euro­pees. És una manera de dir a Europa que a l’Estat español hi ha pre­sos polítics i exi­li­ats. És una bona jugada. Ara, però, s’haurà de veure, si són ele­gits, si podran exer­cir el man­dat popu­lar. Car­les Puig­de­mont sem­bla que en té pos­si­bi­li­tats. El més pro­blemàtic és Oriol Jun­que­ras. Des de la presó difícil­ment podrà entrar a la cam­bra euro­pea. Per cert, si són ele­gits i asso­lei­xen l’acta de dipu­tats euro­peus, els dipu­tats al Par­la­ment català hau­ran de renun­ciar a l’acta. Això també suposa una decisió difícil que els interes­sats hau­ran de valo­rar molt detin­gu­da­ment. També s’haurà de tenir molt pre­sent que Puig­de­mont, des de Bèlgica, podrà inter­ve­nir en la cam­pa­nya elec­to­ral i que Jun­que­ras, no.

Segon. Altres empre­so­nats també es pre­sen­ten, uns a les elec­ci­ons gene­rals espa­nyo­les, Jun­que­ras, Rull, Turull, Sànchez, per a dipu­tats, i d’altres –Romeva–, per a sena­dors. Forn, com a cap de llista a l’alcal­dia de Bar­ce­lona. Aquí també tenim un pro­blema. Si no són absolts, tam­poc podran exer­cir el man­dat popu­lar. Hau­ran de ser d’altres que assu­mei­xin les fun­ci­ons de caps de llista de les seves res­pec­ti­ves cir­cums­crip­ci­ons. És molt enco­mi­a­ble que els nos­tres pre­sos polítics tin­guin la valen­tia de pre­sen­tar-se de nou davant la ciu­ta­da­nia i dema­nar que els tor­nin a votar. No hi ha cap dubte, aquests pre­sos polítics són líders natu­rals de la ciu­ta­da­nia inde­pen­den­tista; però, d’alguna manera, no impe­dei­xen que sur­tin nous líders? Són els pros i els con­tres de tota decisió. Per­so­nal­ment crec que té molts més pros que con­tres. Els seus segons hau­ran d’assu­mir el rol que els per­to­ca­ria a ells.

Ter­cer. També alguns fami­li­ars de pre­sos i pre­ses polítics es pre­sen­ten en aques­tes elec­ci­ons que venen. Mont­ser­rat Bassa, ger­mana de la Dolors Bassa, es pre­senta de cap de llista d’ERC al Congrés dels Dipu­tats, per la demar­cació de Girona. Diana Riba, pare­lla de Raül Romeva, es pre­senta com a segona de Jun­que­ras a les elec­ci­ons euro­pees, i la pare­lla de Rull, Merit­xell Lluís, com a sena­dora per Bar­ce­lona. Són per­so­nes sense experiència política però molt deter­mi­na­des a tre­ba­llar per acon­se­guir el gran objec­tiu de país, que és la inde­pendència. Que ERC i el PDe­CAT les hagin pro­po­sat i que elles hagin accep­tat ja mereix tota la con­fiança. Però segur que també hi podem tro­bar con­tres, com ara que se les voti per sen­ti­men­ta­lisme i no per opció política.

Quarta. Poble Lliure, grup inte­grant de la CUP ha deci­dit pre­sen­tar-se a les elec­ci­ons espa­nyo­les, jun­ta­ment amb Som Alter­na­tiva, d’Albano Dante Fac­hin, i el movi­ment Pira­tes. Faran una can­di­da­tura rup­tu­rista d’esquer­res i repu­bli­cana. La decisió de la CUP de no pre­sen­tar-se dei­xava un espai buit que aquesta can­di­da­tura vol omplir. El pro­blema és que, si no acon­se­guei­xen cap dipu­tat, segur que res­ta­ran vots a altres can­di­da­tu­res d’ esquer­res i que no són abso­lu­ta­ment rup­tu­ris­tes.

Cin­quena. Pos­si­ble­ment allò que pro­voca més pros i con­tres és la decisió d’esco­llir tres con­se­llers de pes per a les llis­tes. No serà allò de ves­tir un sant per des­ves­tir-ne un altre?