La sentència

He sen­tit una cosa ter­ri­ble: l’advo­cat de San­dro Rosell supli­cant al tri­bu­nal que el jutja que el fet d’haver-lo man­tin­gut dos anys en presó pre­ven­tiva no sigui un impe­di­ment per absol­dre’l i dipo­si­tar-lo al car­rer. L’advo­cat tem que el tri­bu­nal, per orgull, per no reconèixer la des­me­sura i no des­pres­ti­giar més la Justícia, pugui apli­car-li encara més presó i fer més extensa la injustícia, tot i que en el seu fur intern trobi Rosell inno­cent. Si que anem bé, si s’han de dir aques­tes coses i si els jut­ges les escol­ten sense ofen­dre’s ni enviar l’advo­cat a pas­seig.

San­dro Rosell ha tin­gut la pega de ser un pre­si­dent del Barça poc esti­mat. N’ignoro els motius. El fut­bol em cau lluny. Mals fit­xat­ges? Pocs gols? Mala gestió? Una paraula imper­ti­nent? Tam­poc no sabria deta­llar per quin motiu és jut­jat. Hi ha diners i comis­si­ons pel mig. Sigui com sigui, si hagués estat un pre­si­dent apre­ciat, els socis de l’enti­tat i també molts homes públics hau­rien denun­ciat des del pri­mer dia i de manera sos­tin­guda la presó sense judici que l’ha afli­git. Els més sus­cep­ti­bles hi hau­rien obser­vat un atac a Cata­lu­nya o a l’inde­pen­den­tisme i hau­rien sor­tit llaços blau­grana per recla­mar-ne la lli­ber­tat. El soci del Barça s’ha man­tin­gut en gene­ral en silenci, i els polítics no volen con­tra­dir el soci del Barça. No hi ha hagut “Lli­ber­tat San­dro Rosell” al camp.

Quan aspi­rava a la pre­sidència del club, Rosell em va con­vi­dar a dinar amb qua­tre peri­o­dis­tes més. No sé per què em va esco­llir, si, com dic, no reu­neixo cap con­dició fut­bolística. Devia estar mal asses­so­rat. Un moment ens va dir: “Jo res­ponc exac­ta­ment a la imatge del català típic: visc a Bar­ce­lona i tinc una casa a l’Empordà i una altra a la Cer­da­nya.” Lla­vors em va fer riure, em va sem­blar l’expansió d’un fan­tasma que no viu en aquest món ni en el de la majo­ria de socis. Ara, veient-lo entrar i sor­tir dels jut­jats amb molt més que dos anys a sobre i amb tot embar­gat, les seves parau­les em sus­ci­ten entre tris­tesa i ten­dresa.

Alguns afir­men que la sentència con­tra els inde­pen­den­tis­tes ja està escrita pel tri­bu­nal del Suprem que els jutja. Que ens la diguin, si la saben. L’advo­cat Jaume Alonso-Cue­vi­llas parla d’entre vuit i onze anys, però es pre­senta de can­di­dat de Puig­de­mont per Girona. No han sor­tit per enlloc els delic­tes de rebel·lió i sedició. El de mal­ver­sació, l’estan bus­cant com des­es­pe­rats. Alguns por­ten més de dos anys tan­cats. Uns altres menys, però de tota manera un temps desor­bi­tat. La sentència de presó que s’albira: ¿serà per jus­ti­fi­car aquests anys que por­ten acu­mu­lats i no ofen­dre l’orgull del jutge ins­truc­tor que se’ls va que­dar i del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal que no els ha vol­gut alli­be­rar? Hau­rem de veure i sen­tir els advo­cats supli­car?