‘Yo, maldita india’

Hi viuen amics, i per això anem sovint a Medellín, que, a la plaça, mos­tra l’escul­tura al con­que­ri­dor de Mèxic, ara fa cinc-cents anys, Hernán Cortés, el més nota­ble dels seus fills. He lle­git un seguit de bio­gra­fies hagi­ogràfiques sobre un estra­teg astut i cruel que, en nom del rei d’Espa­nya, i apro­fi­tant ten­si­ons entre aste­ques i altres col·lec­tius d’indígenes, va acon­se­guir eixam­plar, i com!, espais enor­mes, d’un con­ti­nent, tot just des­co­bert des dels mis­si­o­ners-con­que­ri­dors, en nom de la fe catòlica i de Cas­te­lla.

Fa uns quants anys, el 1988, ens havien con­vo­cat, al Xile de Pinoc­het, a una sèrie de pro­fes­si­o­nals d’Europa, i d’altres països de l’Amèrica Lla­tina, del món de “la cul­tura”, sota el signe de Chile, vive, i de Chile crea, amb l’intent de pres­si­o­nar con­tra la pro­posta d’un referèndum, marca Pinoc­het, que pre­te­nia legi­ti­mar-lo en un poder cruel. Els actes tenien lloc en espais de signe religiós, tole­rats pel govern xilè. A més de debats apas­si­o­nants, vàrem par­ti­ci­par en un acte, emmar­cat per una pan­carta enorme que deia: “Me cago en el V Cen­te­na­rio!”, en què un dels orga­nit­za­dors va fer la pro­posta de sal­par un vai­xell “per exi­gir a Espa­nya un des­greuge… i per tor­nar els mira­llets que els mili­tars i els mis­si­o­ners rega­la­ven als indígenes, abans de bate­jar-los”.

El dra­ma­turg Jerónimo López Mozo –que, per cert, havia nas­cut el 1942 a Girona– aca­bava de publi­car: Yo, mal­dita india, versió antagònica a tota la fara­ma­lla ofi­cial del V Cen­te­na­rio de Sevi­lla 1992. Com va dir Ricard Sal­vat, López Mozo abor­dava un diàleg entre l’home i la història, entre l’apa­rença i la veri­tat. En canvi, el nou rei Borbó, també Felip, s’ha apun­tat a la versió retrògrada de tot ple­gat. Quin càstig!