Catalunya i Grècia

El pres­tigiós diari grec Ekat­hi­me­rini (edició en anglès) del dia 25.02.2019 por­tava un llarg arti­cle de Giota Mirt­si­oti que parla de Josep Tero. L’entre­vista al can­tant no era pas amb motiu d’algun reci­tal dels molts que ha fet al país de Kava­fis, sinó de la curi­osa peripècia que va por­tar l’esca­lenc a fer de pont entre els almogàvers (s. XIV) i la Grècia d’avui.

Com els nou­cen­tis­tes, Tero, nat a tocar l’Empúries fun­dada pels foceus fa vint-i-set segles, sem­pre ha sen­tit com a pro­pis el pas­sat i la cul­tura grecs. Ha admi­rat The­o­do­rakis; ha seguit amb Kava­fis i Rit­sos, can­tant-los amb Maria Faran­touri, i s’ha interes­sat per les cançons dels jueus expul­sats d’Espa­nya el 1492, molts dels quals es van esta­blir a Tes­salònica. I diu: “Un dia vaig anar al mont Athos per obte­nir una com­prensió més pro­funda de la música bizan­tina i la influència sub­cons­ci­ent que va tenir en la meva feina... de més que volia explo­rar-hi la relació entre l’art bizantí i el nos­tre romànic.” Però alguna cosa va espat­llar-se. Tero ha visi­tat Grècia cada any des de 1973 que va ser detin­gut a Ate­nes per la poli­cia dels coro­nels perquè el van enxam­par foto­gra­fi­ant un cen­tre de detin­guts i tor­tu­rats cone­gut com “l’Escor­xa­dor”. Vint anys després era a l’esmen­tat Athos, una mena de mont­ser­rat grec d’unes dimen­si­ons, des de la pers­pec­tiva reli­gi­osa, colos­sals: la mun­ta­nya sagrada conté més de vint mones­tirs actius, amb mon­jos i tot això, que cons­ti­tu­ei­xen un estat monàstic fede­rat amb el grec i reco­ne­gut per tota l’ortodòxia cris­ti­ana. Tero, que hi era de visita –només hi són adme­sos hos­tes mas­cu­lins; res de dones, nens, vaques, cabres, ni feme­lles en gene­ral–, va tro­bar-se amb un monjo ore­lla fi del mones­tir d’Ivíron que, men­tre con­ver­sa­ven en francès, va des­co­brir per l’accent que era català. I vet ací que ja no el van dei­xar entrar i, per­sona non grata, va haver de dor­mir al ras.

Perquè a Grècia, set-cents anys després, es tenen pre­sents –i a Athos molt pre­sents– les sal­vat­ja­des que van pro­ta­go­nit­zar-hi al segle XIV els almogàvers –uns altres cata­lans–; i s’ha asso­ciat tra­di­ci­o­nal­ment el ser català, gos i fill de p. D’aquell refús, Tero va bus­car la manera de for­mu­lar una dis­culpa pública, ofi­cial i uni­ver­sal envers els grecs pels danys de guerra oca­si­o­nats quan els cata­lans encara s’ho podien per­me­tre. Apro­fi­tant que un seu amic, poeta i filo­es­ca­lenc va ser secre­tari gene­ral de la Gene­ra­li­tat, van tro­bar el com fer-se de bo Cata­lu­nya als hel·lens: van pro­po­sar al pre­si­dent Pujol finançar la res­tau­ració, al mones­tir de Vato­pedi (s. XVI), de la part que avui és el reli­quiari que guarda, entre d’altres mera­ve­lles, el cin­turó de la Verge Maria i el crani de Sant Joan Crisòstom. El govern i el Par­la­ment ho van apro­var, els hel·lens van con­sen­tir i els governs grec i català el 2005 van for­mu­lar el des­greuge en presència de Josep Tero i Quim Nadal; un monu­ment i una placa ho recorda.