Un testament d’upa

Joa­quim Carbó ha fet Tes­ta­ment. En aquesta època plena de con­tra­dic­ci­ons, el gran ani­ma­dor dels nos­tres som­nis d’infan­tesa. El cons­truc­tor dels espais ima­gi­na­ris, segueix tre­ba­llant de manera impla­ca­ble. I tot i haver venut més de 180.000 exem­plars de La casa sota la sorra, encara troba que costa això de gua­nyar-se la vida escri­vint. Aquest tes­ta­ment és tota una mos­tra més del seu talent, de la seva capa­ci­tat nar­ra­tiva, d’aquest cons­tant deves­sall cre­a­tiu. Dels seus refe­rents i lec­tu­res, de la seva feina de docu­men­tació, del seu enginy, i de la seva capa­ci­tat d’autocrítica. A Tes­ta­ment un jove va lle­gint fins a qua­tre novel·les ina­ca­ba­des, i les notes del mate­rial per com­ple­tar-les, del seu veí, un vell escrip­tor. I com si fóssim davant dels exer­ci­cis d’estil de Que­nau, Carbó ens recu­pera la seva memòria i la d’una Bar­ce­lona i Cata­lu­nya que sal­ven aques­tes pàgines, amb anècdo­tes “com la d’aquell rene­gaire que no tenia cap més remei que anar a la pro­cessó amb un ciri a la mà”. Tot amb un llen­guatge car­re­gat d’unes expres­si­ons que ara veiem pas­sar de llarg, i que ens recor­den la riquesa d’opci­ons que tenim per jugar i que ens dona Carbó: “Com si els digues­sin Llúcia!”, “alça, Manela!”, ”tirar de veta” o “una dona d’upa!” O la recu­pe­ració pel text de la vida de la pin­tora Olga Sac­ha­roff, i de tots aquells que apa­rei­xen al qua­dre El sopar de la colla, que va veure a la gale­ria Syra que hi havia als bai­xos de la Casa Batlló, al pas­seig de Gràcia de Bar­ce­lona. Allà on va expo­sar entre molts d’altres Josep Obi­ols, pare del polític Rai­mon Obi­ols, que hi va haver d’expo­sar a porta tan­cada, de manera clan­des­tina. Tot, narra Carbó, pel fet de ser l’autor de les il·lus­tra­ci­ons del car­tell Ja sou de l’Asso­ci­ació Pro­tec­tora de l’Ense­nyança Cata­lana? I sobre­tot, de l’Auca del noi català, anti­fei­xista i humà. El règim li va pro­hi­bir exer­cir la docència i expo­sar la seva obra públi­ca­ment. I és lle­gint el Tes­ta­ment de Joa­quim Carbó que no saps si sabrem ges­ti­o­nar l’herència immensa que ens va dei­xant en vida.