Elles i nosaltres…

En la ciu­tat o poble (encara no ho sé bé) on resi­deixo (abans era un poble, pro­per a Bar­ce­lona) hi viu i hi tre­ba­lla gent més o menys agru­pada per bar­ris. I per quel­com més sub­til i alhora més visi­ble, que pot ser un pèl més de fos­cor a la pell, una manera de par­lar que encara no s’ha adap­tat a cap de les nos­tres dues llengües, ni a l’una ni a l’altra. Elles, perquè es tracta d’elles, venen de lluny. Molt sovint de països molt dife­rents, quant a cul­tura, i pas­sen un cert o llarg temps adap­tant-se mirant de tenir no sola­ment papers legals –que és una fei­nada– sinó també enten­dre com vivim, què volem d’elles i també sovint com arre­glar-se per fer alguna tram­pota que els per­meti sobre­viure, a elles i a part de la família que han dei­xat enrere.

Molta cana­lla dels països d’ori­gen es queda amb les àvies, men­tre les mares venen bus­cant feina. Sovint pas­sen mesos, anys, sense veure’s. Les i les àvies (en gene­ral joves i for­tes) es fan càrrec de gai­rebé tot. Hem par­lat sovint dels homes que arri­ben amb pas­te­res també somi­ant aquesta Europa que, de ben segur, els decebrà, però molt poc de les dones que ho dei­xen tot per inten­tar un futur millor per als fills. I resulta que aques­tes dones, elles, que vèiem dife­rents d’aspecte, que s’ajun­ten sovint per un tipus de fes­tes que nosal­tres cele­brem gens o poc, són per­so­nes, en gene­ral d’una gran vàlua. Cui­nen, nete­gen, resulta que saben tenir cura de malalts i, a poc a poc, amb anys van entrant en una dinàmica més inte­grada i alhora de la que podem apren­dre mal. No vull aquí entrar en la qüestió de la freqüència amb què els homes sud-ame­ri­cans, com tants altres, fabri­quen, aban­do­nen, es des­in­te­res­sen dels fills. Però és molt freqüent que les mares amb els fills lluny hagin de fer els dos papers alhora. O sigui que, a més de cui­nar, mirar d’anar “gua­pes”, tenir cura de les cases, nete­jar, aga­far auto­bu­sos per arri­bar als xalets amb pis­cina, on viuen els “amos”, donen ordres, xer­ren amb els fills... En una paraula: fan de mares i pares.

I penso jo si, a mesura que nosal­tres ens anem fent vells, que tenim una població cada cop més fràgil, no ani­rem impor­tant, legal­ment, il·legal­ment o a mit­ges, aquesta mena de dona poli­va­lent que, en la majo­ria de casos sense estu­dis, ha anat apre­nent de mares, àvies o de la vida mateixa el que cal per tirar enda­vant una família, per precària que sigui la situ­ació. No ho desitjo. Tota per­sona hau­ria de poder viure a prop d’on ha nas­cut, d’on té la família. Però és com si es veiés a venir que “elles”, que nosal­tres vèiem tan dife­rents, que s’agru­pen, ens han d’ense­nyar molt, que hem d’apren­dre molt de tot el seu saber acu­mu­lat i vis­cut. Això per un cos­tat.

I, per un altre cos­tat, penso que seria bo, de fet és neces­sari, que ens anéssim bar­re­jant, fent acti­vi­tats comu­nes, de manera que un poble o ciu­tat no quedés con­ver­tit en una secció de bar­ris, sepa­rats per blocs, o grans pis­ci­nes que elles han d’escom­brar. Seia bo bar­re­jar-nos més. Que “elles” dei­xes­sin de ser un grup que es fa visi­ble, sobre­tot en època de vacan­ces, quan els dels xalets han mar­xat i la ciu­tat o poble comença a par­lar amb diver­ses llengües. Sé que el que escric exi­geix solu­ci­ons glo­bals, mun­di­als. Pràcti­ca­ment impos­si­bles d’apli­cació en aquests moments. Però és Pas­qua. I és bo tenir grans desit­jos de difícil com­pli­ment.