Distorsions

Diu Piera Son­nino a La noche de Auschwitz (Ardi­cia Ed.) que una de les mol­tes càrre­gues que va patir la seva família els dies pre­vis a la seva cap­tura per part dels nazis era –tra­du­eixo lliu­re­ment de la versió en cas­tellà–, “la par­ti­cu­lar atmos­fera de defor­mació de la rea­li­tat, una de les carac­terísti­ques del fei­xisme”. Fei­xisme. Un mot des­gas­tat que ales­ho­res ser­via per defi­nir el Mal en majúscu­les per­pe­trat per l’espècie humana, i que ara ja no és més que un roc llancívol entre fac­ci­ons. La para­doxa és que avui els que més usen el terme són just els que més bé han après aquesta estratègia de dis­torsió.

Ja no hi ha espai per al lli­risme en aquesta cam­pa­nya política perpètua en què vivim, envol­tats de dis­cur­sos que estra­fan la rea­li­tat i l’adap­ten al relat que més convé. Conei­xem bé les tesis de la ultra­dreta sobre els immi­grants, les dones o els inde­pen­den­tis­tes, pre­sen­tats com a delinqüents de facto. Aquests els veiem a venir. Però n’hi ha d’altres, els pre­sump­ta­ment demòcra­tes, que uti­lit­zen les matei­xes eines de dis­torsió dels fets i que es creen els seus pro­pis esce­na­ris d’enfron­ta­ment per poder-se dir vícti­mes de la maleïda paraula, sigui a Amer, Tor­tosa o Tor­ro­e­lla, tant se val. Plató deia als seus Diàlegs que l’art dels sofis­tes no era altre que el de fer diners a través de la dis­cussió, com a part de l’art de con­tro­ver­tir i d’adqui­rir, en aquest cas, poder. Cal anar alerta amb els nous sofis­tes, perquè ells hi tenen molt a gua­nyar i nosal­tres, molt a per­dre.