Sant Jordi, matí i tarda

Per Sant Jordi, dia de sig­na­tu­res a Bar­ce­lona. A les onze em trobo asse­gut al cos­tat d’Enri­que Vila-Matas, bona com­pa­nyia, tots dos com en un pupi­tre, tots dos agra­ci­ats amb un cap des­me­su­rat: jo per ser de Mataró, ell per acu­mu­lació de cites i fic­ci­ons. Plou, i una gotera per­cu­deix sobre el meu bar­ret, talla 59-60. Els lec­tors s’acos­ten a Vila-Matas enfer­vo­rits. Li conei­xen i comen­ten l’obra. Ens inter­can­viem lli­bre i sig­na­tura. Següent parada, una mica més amunt de la Ram­bla. Aquí la taula és més llarga. A un cos­tat, la Marta Royo, a l’altre, en Joa­quim Carbó. Més enllà, el filòsof Joan-Car­les Mèlich i l’his­to­ri­a­dor i peri­o­dista Enric Cal­pena. Passa un grup de nens conduïts pels mes­tres. En Carbó diu: “Els lec­tors del futur.” Sap de què parla: tots els que li dema­nen sig­na­tu­res li recor­den que havien lle­git La casa sota la sorra. Però... “Aquest lli­bre i d’altres m’han enca­se­llat en la lite­ra­tura infan­til; m’ha cos­tat molt tro­bar qui m’edités aquest altre, que és per a adults.”

Hora de dinar. Edi­ci­ons 62, que m’ha publi­cat Sota el bar­ret, n’orga­nitza un a peu dret per als seus autors a la ter­rassa d’un l’hotel. Hi ha en Rafael Nadal: “No em puc quei­xar.” Al final del dia s’enfi­larà com el més venut en català. En Mel­cior Comes acaba de rebre el premi Crítica Serra d’Or per Sobre la terra impura. M’explica que els seus refe­rents són Por­cel, mallorquí com ell, Bal­zac i Roth. Quan li pre­gunto què està escri­vint em res­pon que de moment té la ceba al foc, amb oli. “Quan la meva mare té la ceba al foc tant pot sor­tir un arròs, un esto­fat o una sopa.” Por­cel, Bal­zac, Roth... “però la família és deci­siva”, admet.

Hi ha el matí de Sant Jordi i hi ha la tarda de Sant Jordi. Em rein­cor­poro al peri­ple. La Lola Gar­cia i jo no podem fer res davant un exmi­nis­tre del PSOE efímer i un per­so­natge que fa el male­du­cat a tele­vi­si­ons que no veig. A Cana­le­tes, una cua arriba fins a Pelai. Una noia d’uns vint anys firma com una des­es­pe­rada. “És una influ­en­cer d’Ins­ta­gram.” Pre­gunto al lli­bre­ter si tindrà prou lli­bres per cobrir la demanda. “Se’ls por­ten de casa, com­prats ves a saber com.” A El Corte Inglés de Fran­cesc Macià, m’entaulo amb l’ex-pri­mer minis­tre de França. Última parada, l’FNAC de la plaça de Cata­lu­nya. Tots són “influ­en­cer d’Ins­ta­gram” o apro­xi­ma­ci­ons. Amb el meu bar­re­tet, la meva cor­ba­teta i el meu aplec d’arti­cles publi­cats en un diari de paper soc un no ningú. Les mira­des de la gent, pro­te­gida per guàrdies de segu­re­tat, m’ho con­fir­men. “Sem­bla l’últim dia de la fira”, expressió mata­ro­nina per indi­car el desor­dre. En un sol dia, Sant Jordi ha com­ple­tat el cicle firal. Les roses que al matí ana­ven a cinc euros ara van a un. Sem­bla que els lli­bre­ters hagin de llançar a la mul­ti­tud les existències sense sor­tida.