Menjar a peu dret

Deia ahir que el dia de Sant Jordi al mig­dia Edi­ci­ons 62 va con­vi­dar a dinar els seus autors. Ho fa cada any a la ter­rassa de l’hotel Con­des de Bar­ce­lona, pas­seig de Gràcia amb Mallorca. S’hi veu la Pedrera a tocar, s’hi veu la Sagrada Família una mica més lluny... és un obser­va­tori de l’obra major de Gaudí. Pobre Gaudí, que s’ali­men­tava de rose­gons de pa i una poma. Deia també que el dinar va ser a peu dret. Com que trobo que men­jar en aquesta posició fa cavall, i per aquest motiu no sóc gens de tapes, vaig cui­tar a tro­bar una cadira on seure, amb una taula incor­po­rada. N’hi havia mol­tes. La majo­ria es va abs­te­nir d’usar-les. El pre­cep­tiu “a peu dret” va ser seguit per gai­rebé tot­hom. Des de la meva posició d’escriba sedent, vaig prac­ti­car obser­va­ci­ons sobre els col·legues i edi­tors erts. Abans, quan tot començava i aca­bava amb un pica-pica, la gent estava molt ensi­nis­trada a inge­rir sense seure ali­ments ser­vits per uns cam­brers. Aque­lles recep­ci­ons de Sant Jordi patro­ci­na­des per Jordi Pujol al Pati dels Taron­gers. Aque­lles altres de Pas­qual Mara­gall al Palau de Pedral­bes... La crisi va impo­sar reta­lla­des, i els pica-pica es van aca­bar. La superació, més o menys, de la crisi no els ha retor­nat. L’acte de l’altre dia era una excepció. Recor­da­rien els comen­sals com com­pa­gi­nar la ingesta amb la sus­ten­tació d’una copa? Amb Pujol, les mans havien de donar cap a una tassa de xoco­lata des­feta, un melin­dro i una copa de xam­pany. Amb Mara­gall, a la copa de xam­pany i la fide­uada. La fide­uada vol dues mans, una per al plat i una altra per a la for­qui­lla. La xoco­lata des­feta, també; una per la tassa i una pel melin­dro. I la copa? Havíem après a no dei­xar-la anar sense ves­sar-ne el con­tin­gut.

Les cro­que­tes, rai. O els bunyols. O els petits entre­pans d’ham­bur­guesa pun­xats amb un escu­ra­dents intrús. Arriba, però, el cam­brer amb unes bases de carn trin­xada coberta amb unes ver­du­re­tes de color ver­mell. Què és això? “Cua de bou amb sam­faina.” La recu­llo amb una for­qui­lleta de plàstic de mini­a­tura. Se’m desfà. Amb la for­qui­lleta i l’auxili d’un tovalló de paper me la duc ràpida­ment a la boca. Què fan els que s’estan drets? Uns, dir que la cua de bou no els ve de gust, així que n’han com­pro­vat la difi­cul­tat de mani­pu­lar-la. Uns altres són admi­ra­bles: sense dei­xar la copa, amb un joc de grans refle­xos tras­lla­den la cua de la safata a la des­ti­nació final. Deuen escriure a mà. I aquell entrepà allar­gat que s’ha de par­tir pel mig? Molts sur­ten vic­to­ri­o­sos. Jo també, però jo tinc taula per a la copa. És una copa de vi. El xam­pany fa antic. Els autors es dis­per­sen per seguir fir­mant per les para­des. Abans, tots pas­sen pel lavabo. Els lec­tors que els espe­ren davant la cadira buida fent cua amb el lli­bre a la mà no ho saben tot dels seus admi­rats.