La casa de la por

Arri­bem a la “festa de la democràcia”, que és el nom que rep una jor­nada elec­to­ral, en situ­ació d’ater­rits. En comp­tes de ser­pen­ti­nes, les tera­nyi­nes de la casa de la por. Ho detecto a casa, a la plaça, al bar on molts matins faig el cafè pre­nent el sol i lle­gint el diari. Els últims dies he hagut d’entrar: plo­via i feia fred. Aquest ves­pre podem tenir notícia que ha gua­nyat la dreta extrema que ens vol mal. No parlo d’un par­tit en par­ti­cu­lar sinó de la dreta en el seu con­junt. Suposo que els seus votants deuen estar tan espan­tats com nosal­tres, si s’han cre­gut que l’esquerra o l’inde­pen­den­tisme seran cau­sants de les desgràcies que els seus els han anun­ciat. Hi ha una diferència: la dreta vol man­te­nir enve­ri­nat el con­flicte entre Espa­nya i Cata­lu­nya. L’esquerra i l’inde­pen­den­tisme –amb mati­sos– sem­bla que hi volen tro­bar solu­ci­ons. Dic “sem­bla”. No és des­car­ta­ble, en alguns, el “com pit­jor, millor”. Amb mi, que no hi comp­tin. ¿Festa de la democràcia? ¿La política com a art de fer feliç la gent perquè satisfà les seves neces­si­tats? De la majo­ria de les “neces­si­tats” no se n’ha par­lat en la cam­pa­nya. Només l’obsessió del “con­flicte ter­ri­to­rial”. L’he seguida tan poc com he pogut. Només un debat, el de TV3 amb els can­di­dats cata­lans, per si en Xavier Gra­set, que em tenia citat l’endemà a la seva tertúlia, me’n dema­nava una opinió. Hi va pas­sar per sobre. Em podria haver estal­viat la mala estona. Hi ha tants lli­bres per lle­gir, tan­tes pel·lícules per veure... He repas­sat El nom de la rosa. Algú em pot expli­car el motiu d’haver-me endin­sat ara, de nou, en una època tan tur­bu­lenta, poc con­for­ta­ble, herètica i inqui­si­to­rial com la que el lli­bre exposa? Hi ha un crim. Com sem­pre que un detec­tiu s’encar­rega d’inves­ti­gar-ne un, sigui a l’edat mit­jana, a San Fran­cisco de Califòrnia o en un cre­uer pel Nil, els crims se suc­ce­ei­xen. Els detec­tius esti­mu­len la delinqüència que volen evi­tar. El d’Umberto Eco arriba a pro­vo­car l’incendi de la bibli­o­teca i el mones­tir adja­cent que ha de pre­ser­var. Ara em des­vio. Que no parlàvem del ves­pre d’avui? El mòbil dels crims i l’incendi final és un lli­bre d’Aristòtil que tracta del riure. El monjo Jorge de Bur­gos enve­rina els que el volen lle­gir perquè con­si­dera que riure és incom­pa­ti­ble amb la fe. Jesu­crist no va riure mai, segons ell. És incom­pa­ti­ble riure i política? Riure i cam­pa­nya elec­to­ral? Riure i festa de la democràcia? Les bodes de Canà bé van ser una festa. Qui diu riure diu dis­tensió, afa­bi­li­tat. Intel·ligència. Edu­cació. Res­pecte.

A mig matí ja hauré votat. M’haig de donar pressa perquè l’amiga Montse Faus m’ha con­vo­cat a una cele­bració al mig­dia. Ahir va ser el seu sant. Avui fa anys. La Faus fa riure fins i tot quan explica dra­mes. Amb una festa empe­nye­rem la tarda fins al ves­pre.