L’app de la repressió

Resulta una obvi­e­tat repas­sar els avan­tat­ges que les noves tec­no­lo­gies ens apor­ten en molts aspec­tes de la nos­tra vida quo­ti­di­ana en ple segle XXI. Però no és menys cert que aques­tes matei­xes tec­no­lo­gies es poden uti­lit­zar com una peri­llosa arma con­tra les lli­ber­tats de les per­so­nes. Segu­ra­ment és a la Xina on més esforços i recur­sos s’han inver­tit per crear un sis­tema de vigilància que per­met conèixer en temps real els movi­ments i les acti­vi­tats que duen a terme una part dels seus ciu­ta­dans. Aquest sis­tema ha estat uti­lit­zat de forma expe­ri­men­tal amb unes mos­tres de població limi­ta­des a algu­nes ciu­tats de la costa est, però on està fun­ci­o­nant a ple ren­di­ment com a eina de repressió mas­siva és a la regió autònoma de Xin­ji­ang, habi­tada pels uigurs. Aquesta set­mana l’orga­nit­zació Human Rights Watch (HRW) ha denun­ciat aquesta nova eina de repressió que es coneix ofi­ci­al­ment com la Pla­ta­forma d’Ope­ra­ci­ons Con­jun­tes Inte­gra­des (POCI) i que alguns han bate­jat ja com l’algo­ritme de la repressió.

És ben sabut que el Tibet i Xin­ji­ang, o el Tur­ques­tan Ori­en­tal com l’ano­me­nen els uigurs, són les regi­ons de la Xina més hos­tils al govern de Pequín i on les revol­tes inde­pen­den­tis­tes han escla­tat de forma regu­lar al llarg de les dar­re­res dècades. En el cas dels uigurs, cal afe­gir-hi la con­no­tació reli­gi­osa, atès que la immensa majo­ria són musul­mans i això ha esta uti­lit­zat per Pequín per estig­ma­tit­zar aquest poble túrquic i pre­sen­tar-los com a fanàtics giha­dis­tes davant el món. Des del 2016 els tretze mili­ons d’uigurs, i en menor mesura de kazakhs, que viuen a Xin­ji­ang han estat sot­me­sos a una dràstica limi­tació de les seves pràcti­ques reli­gi­o­ses que va des de la pro­hi­bició d’anar a la mes­quita, de prac­ti­car el dejuni del ramadà o fins i tot de dei­xar-se barba. Des de fa un any també, cen­te­nars de milers d’uigurs han estat envi­ats a camps de ree­du­cació. Es tracta d’autèntics camps de con­cen­tració d’unes dimen­si­ons mai vis­tes des de la Segona Guerra Mun­dial on els adults són inter­nats en con­di­ci­ons infra­hu­ma­nes, men­tre que els seus fills, sepa­rats dels seus pro­ge­ni­tors empre­so­nats, són envi­ats a grans orfe­nats. Es pot dir que la intel·lec­tu­a­li­tat uigur –for­mada per pro­fes­sors uni­ver­si­ta­ris, escrip­tors, músics, can­tants...– ha estat deca­pi­tada. I per aca­bar-ho d’ado­bar, les dar­re­res set­ma­nes ens arri­ben notícies de la demo­lició de dese­nes d’anti­gues mes­qui­tes que s’afe­gei­xen a la des­trucció del nucli antic de la ciu­tat de Kash­gar.

Amb els camps de pre­so­ners polítics plens, ara el govern xinès aplica l’algo­ritme de la repressió entre aquells que no han estat detin­guts. La poli­cia xinesa dis­posa d’una app als seus mòbils que per­met saber tots els detalls de la vida de qual­se­vol ciu­tadà i al mateix temps en poden incor­po­rar de nous actu­a­lit­zats. Aquesta és l’app que els dar­rers mesos HRW ha inves­ti­gat en secret jun­ta­ment amb experts informàtics ale­manys per enten­dre com fun­ci­ona aquesta nova arma de la repressió. L’extensa xarxa de càmeres pre­sents a tots els racons de la regió, sumada a la infor­mació que intro­du­ei­xen els poli­cies en els seus con­trols ruti­na­ris omni­pre­sents arreu i a les dades faci­li­ta­des per totes les com­pa­nyies de ser­veis, com ara la de l’elec­tri­ci­tat, per­me­ten crear per­fils d’hàbits i cos­tums per a tots els habi­tants de la regió. L’app de la repressió per­met saber dades que ens poden sem­blar sen­si­bles ideològica­ment, com ara si el ciu­tadà en qüestió és prac­ti­cant musulmà o si ha estat sub­jecte a ree­du­cació política. Però també per­met saber si de nit el con­sum d’elec­tri­ci­tat ha aug­men­tat a casa seva, si ha dei­xat de fer ser­vir el mòbil, si ha dema­nat viat­jar a l’estran­ger, si a casa hi ha pre­sent més gent que la seva família, etc. Amb aques­tes dades, la POCI esca­teix els ciu­ta­dans en un reguit­zell de dese­nes de clas­si­fi­ca­ci­ons. Sabem que l’algo­ritme deter­mina l’existència de 36 tipus de ciu­ta­dans –clas­si­fi­cació que apa­reix a l’app– que han de ser sot­me­sos a una espe­cial vigilància. La intenció final de la clas­si­fi­cació és sem­brar el ter­ror perquè els ciu­ta­dans uigurs renunciïn a qual­se­vol mani­fes­tació de dis­cor­dança política amb el règim de Xi Jin­ping. En defi­ni­tiva, en resulta un pano­rama deso­la­dor.

Sem­bla que això passi molt lluny de casa nos­tra, però hauríem de tenir sem­pre pre­sent, i els cata­lans ho sabem molt bé, que tota vul­ne­ració dels drets civils, per lluny que es pro­du­eixi, és una vul­ne­ració dels nos­tres pro­pis drets. La Nobel de la Pau nord-ame­ri­cana Jody Willi­ams ens ho va recor­dar a Bar­ce­lona fa poques set­ma­nes quan va par­lar dels pre­sos polítics i exi­li­ats cata­lans com dels seus pro­pis pre­sos i exi­li­ats. Nosal­tres tam­poc hauríem d’obli­dar que en la repressió dels uigurs, tots els ciu­ta­dans lliu­res del món ens hi juguem molt.