Negocis itinerants

Em duen a dinar al San­gi­o­vese, un res­tau­rant del cen­tre que acaba d’obrir amb imatge de luxe. Ja exis­tia, en un altre lloc. Més anti­ga­ment n’havia ocu­pat un altre. Del pri­mer, els pro­pi­e­ta­ris se’n van anar perquè neces­si­ta­ven més espai. Del segon, perquè els han fet fora. Entre la crisi econòmica i les lleis d’arren­da­ment, tot són nego­cis que si no tan­quen can­vien de lloc. La dro­gue­ria que sem­pre havia estat a mig car­rer, ara s’ha d’anar a bus­car a la can­to­nada d’una plaça; el Zara, al cen­tre comer­cial de l’extra­radi; aque­lla granja, tres car­rers més amunt. El pro­pi­e­tari de la botiga que més ha resis­tit a la Riera em va anun­ciar l’altre dia que tras­llada el negoci a un car­rer estret del davant. La pro­pi­e­tat hi vol un altre inquilí. Pro­pi­e­tat i inquilí es tro­ba­ran amb una sor­presa: l’inte­rior de la botiga està inclòs en el catàleg de pro­tecció del patri­moni i no es pot tocar. És obra de l’arqui­tecte Jordi Capell, el que dona nom a la botiga d’objec­tes bonics que hi ha a la planta baixa del Col·legi d’Arqui­tec­tes, a Bar­ce­lona.

Els pro­pi­e­ta­ris del res­tau­rant han deci­dit com­prar l’edi­fici sen­cer. És una casa sòlida, con­sis­tent. Abans havia estat la seu de la Casa Cuna, una ins­ti­tució benèfica de la Caixa de Mataró que aco­llia famílies molt pobres. Alguns diuen que es feia recep­tora de nadons aban­do­nats, però no sem­bla com­pro­vat. Com sigui, a col·legi venien nens que tenien el domi­cili a la Casa Cuna. Els observàvem amb una certa pena. En rea­li­tat no sabíem com obser­var-los perquè ningú no ens n’expli­cava res i la Casa Cuna era als nos­tres ulls una residència inqui­e­tant. Després, la Casa Cuna va ser una botiga de bici­cle­tes. Va tan­car. Després, una de roba. Ha emi­grat. L’amo del res­tau­rant ens ense­nya les ins­tal·laci­ons. La inversió ha estat forta. Hi ha baix i pis. El baix, tot blanc. Pot­ser massa blanc, per a les pupil·les deli­ca­des. El dalt reco­bra color. Hi ha uns blaus i una xeme­neia que recor­den alguna sala del Cau Fer­rat de Sit­ges. Hi ha tau­les llar­gues i tau­les cur­tes, de rodo­nes i qua­dra­des. És un dia de cada dia i està tot ple. Reu­ni­ons que sem­blen de nego­cis i altres de més ínti­mes. El menú no és car però tam­poc es pot dir que sigui econòmic. Sem­bla que la gent comença a esquit­xar diners. Vista des d’aquí, la crisi que durant anys ha afli­git la ciu­tat sem­bla superada o en camí de millora. Ja va bé que un res­tau­rant esti­muli els ànims abans d’entau­lar-t’hi.

El car­rer del res­tau­rant es diu Sant Llo­renç. El catàleg del patri­moni ha fet res­pec­tar la imatge del sant que sem­pre hi ha hagut en una fornícula a la façana de l’edi­fici, ja des de la Casa Cuna. Sant Llo­renç du les gra­e­lles del mar­tiri. “A veure si la gent es pensa que feu carn a la brasa”, dic al pro­pi­e­tari. “Que baixi i ens ajudi a la cuina.”