Cultura emancipadora

El dia 10 d’aquest mes hem sabut per una infor­mació del diari Ara que s’ha creat un Par­la­ment Ciu­tadà de Cul­tura –majúscu­les a l’ori­gi­nal–, com­post per unes cent vint per­so­nes. La idea fona­men­tal que pre­si­deix aquesta ini­ci­a­tiva consta en un docu­ment que, par­tint del con­cepte “res­cat de la cul­tura”, es pro­posa de “garan­tir el suport i la visi­bi­li­tat de les dife­rents rea­li­tats i mani­fes­ta­ci­ons artísti­ques i cul­tu­rals, asse­gu­rar la con­tinuïtat dels pro­jec­tes de base de llarga tra­jectòria, crear espais i canals de comu­ni­cació efi­ci­ents, garan­tir la trans­parència en la gestió dels equi­pa­ments, dotar els espais de la cul­tura de codis ètics, i fomen­tar la direcció col·legi­ada”. Un altre dels con­cep­tes que encapçalen aquesta ini­ci­a­tiva és el de crear un “con­tra­po­der ciu­tadà” no par­ti­dista, que, en el camp de la cul­tura, hau­ria de cohe­si­o­nar els dis­tints espais de lluita a par­tir d’un “con­tracte-pro­grama”, adreçat als “càrrecs elec­tes i no elec­tes”, amb la fina­li­tat mani­festa d’exer­cir la fis­ca­lit­zació del par­la­ment. El dia 1 de juliol està pre­vista una nova reunió d’aquest par­la­ment ciu­tadà de cul­tura.

Com sigui que no hem pogut tenir accés als docu­ments ema­nats d’aquesta ini­ci­a­tiva, sem­pre salu­da­ble, en un esce­nari carac­te­rit­zat per la des­con­fiança par­ti­dista, el des­po­tisme ins­ti­tu­ci­o­nal i la indi­ferència ciu­ta­dana, hi vol­dria apor­tar alguna idea par­tint del con­cepte de cul­tura soci­al­ment eman­ci­pa­dora. ¿Què cal enten­dre sota aquest con­cepte una mica bufat? Pro­ba­ble­ment, una farga ciu­ta­dana que per­meti de fon­dre un pro­jecte alli­be­ra­dor social i indi­vi­dual, que con­ju­mini la lluita per les neces­si­tats vitals amb una nova manera d’apro­piar-se del conei­xe­ment a través de l’acció col·lec­tiva en tots els camps (tre­ball, ciència, edu­cació) per crear un nou ima­gi­nari popu­lar que entre­lli­gui els àmbits uni­ver­sal i naci­o­nal, naci­o­nal i local, social i indi­vi­dual.

Si fem bai­xar el con­cepte al nivell muni­ci­pal, cal­dria enten­dre una cul­tura soci­al­ment eman­ci­pa­dora com aque­lla que ha de gene­rar un nou conei­xe­ment crític a través del com­promís coo­pe­ra­tiu, ins­crit en un entorn social, històric i cul­tu­ral dinàmic, que per­meti desen­vo­lu­par la capa­ci­tat cre­a­tiva de la per­sona. Un nou conei­xe­ment arre­lat en el com­bat, sem­pre dialèctic, entre neces­si­tats de la col·lec­ti­vi­tat i neces­si­tats de la per­sona, que per­meti dis­po­sar de ple­nes capa­ci­tats per superar el model de repro­ducció mate­rial i cul­tu­ral impo­sat per la divisió del tre­ball capi­ta­lista, que genera mas­si­fi­cació, des­cul­tu­ració, dete­ri­o­ració ambi­en­tal, desi­gual­tat ter­ri­to­rial, geno­cidi lingüístic, exter­mini cul­tu­ral, i tots els etcèteres que hi vul­guem afe­gir.

En aquest sen­tit, i en ter­mes mera­ment teòrics, no hi pot haver una dis­tinció ontològica entre àmbit uni­ver­sal, àmbit naci­o­nal i àmbit local; contrària­ment, supo­saríem, ingènua­ment, que el capi­ta­lisme és ina­bas­ta­ble quan esdevé “glo­bal”; que és domes­ti­ca­ble quan esdevé “naci­o­nal”; i que es torna fami­liar quan esdevé “muni­ci­pal”. I ja sabem de sobres que tot això no és pas veri­tat. Perquè, de la mateixa manera que el capi­ta­lisme és un sis­tema que s’apro­pia i deter­mina la vida mate­rial i intel·lec­tual en tots els àmbits, cal par­lar, igual­ment, de l’apro­pi­ació des de baix de la vida mate­rial i intel·lec­tual per cons­truir sobi­ra­nies en tots els àmbits.

La cul­tura domi­nant adopta carac­terísti­ques apa­rent­ment dis­tin­tes, tot i que pro­fun­da­ment inter­co­mu­ni­ca­des, gràcies a la impo­sició de les idees domi­nants en cada moment històric. En l’àmbit glo­bal es pre­senta com a uni­fi­ca­dora de gus­tos i neces­si­tats a través de la mer­ca­de­ria, impo­sada al con­su­mi­dor per la nove­tat i la moda, des dels cen­tres de pro­ducció i dis­tri­bució, a través dels mit­jans i xar­xes de pro­pa­ganda glo­bal, mas­siva i sis­temàtica. En l’àmbit naci­o­nal es com­porta com un aglu­ti­na­dor de la consciència de per­ti­nença a través del sis­tema edu­ca­tiu, els mit­jans públics de difusió, i l’apro­pi­ació de la memòria col·lec­tiva, per adap­tar-los a les con­di­ci­ons d’un ter­ri­tori con­cret en l’ordre glo­bal domi­nant. En l’àmbit local esdevé una regla­men­ta­dora del con­sen­ti­ment a través de la ide­o­lo­gia muni­ci­pa­lista (equi­pa­ments, ús de l’espai públic, con­trol del car­rer, par­ti­ci­pació regu­lada des de dalt) i un topall a l’apro­pi­ació crítica del conei­xe­ment a través de la con­versió de la festa popu­lar en rutina folklòrica.

De com es resol­guin les con­tra­dic­ci­ons entre aquests àmbits, en sor­gi­ran alter­na­ti­ves ciu­ta­da­nes eman­ci­pa­do­res o repro­duc­to­res de l’odre domi­nant a escala muni­ci­pal.