Grans embolics

Paro­di­ant la tan citada frase del príncep de Lam­pe­dusa —“si volem que tot con­tinuï com està, cal que tot canviï”—, podríem dir que si volem que els pro­ble­mes polítics per­sis­tei­xin fins a podrir-se, cal posar-ho tot a votació. La gran para­doxa de les soci­e­tats con­tem­porànies occi­den­tals —les altres més aviat se n’estan, de votar— és que com més votem menys valem. Si en alguna cosa coin­ci­dei­xen els nos­tres repre­sen­tants, siguin del par­tit que siguin —a part incre­men­tar l’exacció fis­cal—, és a des­viar els pro­ble­mes per ele­vació. Qual­se­vol regi­dor de barri s’omplirà la boca par­lant del seu com­bat con­tra el canvi climàtic, men­tre els con­te­ni­dors d’escom­bra­ries con­ti­nuen des­bor­dats dia sí dia també. Els ele­gim per resol­dre pro­ble­mes con­crets, però se n’esca­pen fent-nos parar atenció en qüesti­ons que no sols superen la nos­tra com­prensió sinó també el man­dat per què han estat ele­gits. És com tot això del procés. Anem a fer un nou Esta­tut, per blin­dar qua­tre com­petències que facin goig. No ens dei­xen? Doncs dema­na­rem un bell con­cert econòmic? No en volen saber res? Doncs direm que volem la inde­pendència. Sem­pre ele­vant el pro­blema de difícil reso­lució a un nivell més alt perquè es torni irre­so­lu­ble. Després se’n van amb el cap ben alt —tot inten­tant sus­ci­tar en el pobre elec­tor sen­ti­ments de culpa per no haver-los secun­dat amb prou entu­si­asme— i no ens dei­xen altre lle­gat que l’obli­gació de sub­ve­nir a les des­pe­ses. En això s’ha aca­bat con­ver­tint la democràcia: en un pro­ce­di­ment d’asso­lir majo­ries sufi­ci­ents per donar suport als qui ens com­pli­quen la vida.