No en nom meu

Fa dies que em dema­nen el meu suport a la can­di­da­tura de Car­les Puig­de­mont per al Par­la­ment Euro­peu. Res en con­tra de qui ha estat alcalde de Girona i pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Quan ha estat a Madrid, he pogut assis­tir als seus actes i salu­dar-lo. Resulta, però, que a les aca­ba­lles de novem­bre del 2017, afir­mava: “Veiem en Israel un pro­jecte naci­o­nal i cul­tu­ral molt sem­blant al nos­tre.” I quan Donald Trump, l’abril del 2018, visi­tava Tel-Aviv, con­so­li­dava la seva capi­ta­li­tat i reforçava la idea de la mar­gi­nació de Pales­tina, Car­les Puig­de­mont envia aquest mis­satge: “Con­gra­tu­la­ti­ons Israel on the 70th anni­ver­sary of your Inde­pen­dence. Your strug­gle against adver­sity and your spi­rit of self-sacri­fice has gai­ned our res­pect in Cata­lo­nia.” En aques­tes pre­ses de posició, el molt hono­ra­ble Puig­de­mont seguia la petja de Jordi Pujol, que el maig de 1987 pro­cla­mava a Tel-Aviv que Cata­lu­nya és sio­nista [sic] i expli­cava el paral·lelisme entre l’esforç dels hebreus per ser una nació i el de Cata­lu­nya, “tots dos obli­gats a llui­tar con­tra ene­mics impla­ca­bles”.

El 1970, i pel fet que a l’Alfons Comín li havien reti­rat el pas­sa­port, vaig par­ti­ci­par en una tro­bada inter­na­ci­o­nal al Líban sobre la situ­ació del poble palestí. Vaig visi­tar els camps de refu­gi­ats, men­tre que rebíem infor­mació exhaus­tiva sobre tot ple­gat. Després, i ja a París, l’amic Ernest Udina em va posar en con­tacte amb les orga­nit­za­ci­ons pales­ti­nes a l’exili. Al cap d’un gra­pat d’anys, i quan era mem­bre de la junta de l’Ate­neu Bar­ce­lonès, el der­matòleg i his­to­ri­a­dor Salah Jamal em va dema­nar un pròleg per al seu lli­bre Aroma àrab. La nova amis­tat em vin­cu­lava per sem­pre més amb una causa a la qual mai no he dei­xat de donar suport. Ni abans. Ni ara.