Estranys companys de llit

“El PSC era un par­tit d’esquer­res i cata­la­nista, i quan torna a aquesta tra­dició ens ente­nem. Ara, si s’alia amb el PP i Cs per inter­ve­nir l’auto­go­vern, doncs s’allu­nya de nosal­tres. Ara passa el mateix: si Coll­boni diu que vol pac­tar amb Valls per fer-me fora, fa impos­si­ble cap acord. Tant de bo que el PSC recordi que era un par­tit d’esquer­res i cata­la­nista i es torni a plan­te­jar governs pro­gres­sis­tes.” Aquesta decla­ració és d’Ada Colau i la va fer en l’entre­vista elec­to­ral que va publi­car aquest diari . En la mateixa entre­vista, i durant tota la cam­pa­nya, Colau va defen­sar un pacte pro­gres­sista, però només va citar ERC algun cop, “si no s’acosta a JxCat” i cap al PSC, “el par­tit sotmès als pode­ro­sos”. L’alcal­dessa i can­di­data a la ree­lecció va adme­tre diu­menge que havia per­dut, això sí, per només 5.000 vots. Dilluns a la tarda, però, va dir que se sen­tia dece­buda amb Ernest Mara­gall perquè man­te­nia que volia un pacte que inclogués JxCat. Però és que Mara­gall no s’ha mogut un mil·límetre des que ho va pro­po­sar, en pre­cam­pa­nya . Ni un. En vista d’això, Colau s’oblida de la frase que ini­cia aquest arti­cle i pro­posa un impos­si­ble: que ERC pacti amb un dels par­tits del 155 i que els soci­a­lis­tes pac­tin amb inde­pen­den­tis­tes. Tan absurd com quan Pedro Sánchez pro­po­sava un acord sumant Pode­mos i Ciu­ta­dans.

I lla­vors? ¿Colau cerca una excusa per, vist que això serà impos­si­ble, accep­tar els movi­ments que sec­tors de la llista de Manuel Valls ja defen­sa­ven la set­mana final de cam­pa­nya i man­te­nir-se a l’alcal­dia amb els vots del PSC, el mateix Valls, Celes­tino Cor­bacho i Eva Parera? No és clar si la frase és de Groucho Marx però, en tot cas, ha pas­sat a la història atribuïda a Wins­ton Churc­hill: “La política fa estranys com­panys de llit.” Jo no ho crec, perquè els comuns, que han gua­nyat en només 14 dels 73 bar­ris de Bar­ce­lona, cava­rien la seva tomba. No sé pas si són cons­ci­ents que sense Colau al cap­da­vant, avui Coll­boni ja seria alcalde. Això sí, crec que tinc clar què hau­ria fet Xavier Trias diu­menge. El mateix que va fer fa qua­tre anys. Accep­tar que havia per­dut i tallar d’arrel els intents matus­sers de fer estranys com­panys de llit dels dies següents.