“En consciència”

Qual­se­vol sentència gira inde­fec­ti­ble­ment al vol­tant d’uns fets, als quals s’aplica una norma. De la total rea­li­tat fàctica pre­sen­tada, el jutge escull els fets con­si­de­rats relle­vants jurídica­ment i negli­geix els sobrers. Aquest procés de deli­mi­tació i selecció repre­senta, doncs, l’ope­ració més impor­tant, més deci­siva de tot l’enju­di­ci­a­ment. I, quina és l’eina que pos­si­bi­lita la selecció? Doncs la prova que, en sen­tit con­tra­dic­tori, hagin prac­ti­cat les parts liti­gants.

Durant el fran­quisme, el jutge no estava obli­gat a expli­ci­tar en la sentència quina era la raó per la qual, per exem­ple, un tes­ti­moni li merei­xia més crèdit que el seu anta­go­nista. Amb la vaga fórmula lla­vors pre­vista per la llei segons la qual la sentència es dic­tava “en consciència” es cobria, sense més mati­sos, l’expe­di­ent. Una apa­rent millora que portà el canvi polític fou el deure de moti­vació: l’òrgan judi­cial, sobre­tot als efec­tes de la seva fis­ca­lit­zació per tri­bu­nals supe­ri­ors, ha d’expli­car en quina prova es basa per decla­rar un fet com a pro­vat. Sem­bla­ria, doncs, que amb l’aflo­ra­ment en la mateixa sentència d’aquells ele­ments interns de con­vicció jus­ti­fi­ca­tius d’un pro­nun­ci­a­ment es liqui­dava defi­ni­ti­va­ment tota arbi­tra­ri­e­tat. Però el feno­men és molt enganyós, un pur miratge. I ho és perquè, tor­nant, per exem­ple, al supòsit dels dos tes­ti­mo­nis que, en sen­tit opo­sat, hagin decla­rat amb simi­lar i equi­va­lent grau de con­vicció i fer­mesa, el que decan­tarà el tri­bu­nal per creure l’un i no l’altre, serà aque­lla mateixa “consciència” a la qual apel·lava la llei en la fase pre­de­mocràtica. Una apre­ci­ació “en consciència” és, doncs, tant com dir “una apre­ci­ació segons el paquet, segons la mot­xi­lla que porti a sobre cada jutge”; una mot­xi­lla ben plena, és clar, de tot el seu món axiològic i del seu marc men­tal de cre­en­ces, valors, ide­o­lo­gia poli­ti­co­so­cial, pre­ju­di­cis, etc., del qual marc pos­si­ble­ment ni ell mateix és del tot cons­ci­ent.

La justícia espa­nyola, en la seva línia d’infan­te­ria, és a dir en tot allò allu­nyat de la cúpula judi­cial, resulta en gene­ral homo­lo­ga­ble a l’euro­pea. Malau­ra­da­ment no podem dir el mateix dels cims judi­ci­als. A ells no s’hi puja pas per mèrits, sinó per influència ideològica. Tots els magis­trats del TS espa­nyol, per exem­ple, han estat nome­nats pels mem­bres del CGPJ, i aquests mem­bres, al seu torn, ho han estat per polítics i ho han estat, no per capa­ci­tat i mèrit, sinó, exclu­si­va­ment, per les seves afi­ni­tats polítiques. Un altre dia em refe­riré al marc men­tal, molt con­ser­va­dor i amb incrus­ta­ci­ons ultra­mun­ta­nes, del tot domi­nant al TS i al perquè és així.