Opinió

Vuits i nous

Pequín arcaic

“Els pocs barris antics responen a la imatge que Occident té de la Xina

A la plaça de Tia­nan­men fa una calor espan­tosa. “Inu­sual al maig”, informa el guia. L’aire sec del desert de Gobi, el més gran del món, es fa sen­tir. La plaça també és la més gran del món. “Aquí l’edi­fici on es pre­nen les deci­si­ons polítiques de la República Popu­lar, aquí el museu, aquí la tomba de Mao, visi­tada cada dia per milers de xine­sos, sobre­tot page­sos.” El page­sos estan agraïts a l’autor de la Revo­lució Cul­tu­ral. ¿I els que no són page­sos? El guia calla. ¿I els fets dramàtics ocor­re­guts en aquesta plaça el 1989, amb aquell jove tore­jant el tancs com a imatge defi­ni­tiva? El guia manté el silenci. Un altre guia a prop nos­tre ha rebut la mateixa pre­gunta d’algú del seu grup. “No en facin cas, pro­ducte del Pho­tos­hop i de la pro­pa­ganda ene­miga.” Pene­trem a la Ciu­tat Pro­hi­bida, que té façana a la plaça. El cone­gut retrat de Mao pre­si­deix l’entrada. “Cada any es pinta de nou perquè no perdi els colors.” La Ciu­tat Pro­hi­bida és com un can­te­rano –de caoba, ben entès– en el Pequín d’edi­fi­cis en ver­ti­cal lleu­gers, envi­dri­ats i futu­ris­tes. El retrat de Mao, emmar­cat com si fos el qua­dre de l’avi en el saló d’una casa, fa joc amb el moble. Al final “el gran timo­ner” s’ha anat a reu­nir amb els empe­ra­dors. No he obser­vat en tot Pequín cap altre record seu. Té l’efígie a tots els bit­llets de banc, però ja hem que­dat que tot­hom paga el te, els fideus i els pro­duc­tes de Car­tier amb el mòbil i que el diner cor­rent ni el veuen.

Sor­tint de la Ciu­tat Pro­hi­bida, una altra con­cessió a les anti­gui­tats. Ens duen a un barri arcaic, l’únic que es manté en tot Pequín. La imatge que a Occi­dent es té d’aquesta ciu­tat es troba en aquests car­rers estrets i bigar­rats de cases bai­xes i gri­ses. Fins fa qua­tre dies tot Pequín era així. Tot es va ender­ro­car per cedir pas a la ciu­tat moderna, amb més fre­nesí amb motiu dels Jocs Olímpics del 2008. Em fa l’efecte que els habi­tants de la reserva per on ens pas­se­gem hau­rien desit­jat ser agra­ci­ats per la pico­na­dora i obte­nir uns pisos nous a canvi de cedir la llar fami­liar. Tot hi és pim­pa­rat i com si hagués de caure. Les cases no tenen sani­ta­ris. N’hi ha de col·lec­tius, al cap dels car­rers. S’ha de sor­tir per arri­bar-hi. A l’hivern, el termòmetre de Pequín marca quinze graus sota zero.

Per com­ple­tar el tipisme, el barri ofe­reix un ser­vei de car­ru­at­ges tirats per tri­ci­cles. Pujo en un. Un home esca­nyo­lit agafa el mani­llar i comença a peda­lar. Hi ha un llac a mà dreta que des­in­to­xica l’ambi­ent. Uns homes pes­quen amb canya. Des­canso el colze entre les bar­ni­lles que sos­te­nen la vela del vehi­cle. El braç se m’alça i la mà em cau amb un gest dis­pli­cent i oscil·lant. Em sento com David Niven a 55 dies a Pequín. Un colo­nit­za­dor d’attrezzo entre els car­rers de la ciu­tat pri­mer impe­rial i després comu­nista.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia