Què ens diu la història?

Situem-nos en l’any 1974, en el qual l’almi­rall Car­rero Blanco era l’home fort del dic­ta­dor Franco i a la ciu­tat fran­cesa de Sures­nes se cele­brava, clan­des­ti­na­ment, el congrés del PSOE amb tres aspec­tes remar­ca­bles: 1) Felipe González hi pot par­ti­ci­par gràcies a la gen­ti­lesa (cal­cu­lada) de Car­rero Blanco; 2) la riva­li­tat entre Redondo i González per diri­gir el par­tit es va decan­tar en qui va assis­tir-hi per la con­des­cendència de l’almi­rall..., i 3) es for­mu­la­ren pro­cla­mes de con­tin­gut polític, com les del des­a­pa­re­gut Pérez Rubal­caba i altres diri­gents: “La defi­ni­tiva solución del pro­blema de las naci­o­na­li­da­des que inte­gran el Estado español parte inde­fec­ti­ble­mente del pleno reco­no­ci­mi­ento del derecho de auto­de­ter­mi­nación de las mis­mas que com­porta la facul­tad de que cada naci­o­na­li­dad pueda deter­mi­nar libre­mente las rela­ci­o­nes que va a man­te­ner con el resto de los pue­blos que inte­gran el Estado español.”

Poste­ri­or­ment, però, la política ter­ri­to­rial del PSOE és mimètica a la del PP i a anys llum de la pro­cla­mada el 1974, ja que s’hi observa una crei­xent cata­la­nofòbia dels barons com Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra, Bono i el mateix Bor­rell, així com dels expre­si­dents González i Zapa­tero i ara de Sánchez, dels quals és inqüesti­o­na­ble la seva ser­vi­tud al règim del 78 i a la igno­mi­ni­osa monar­quia borbònica. Felip VI, dos dies després de l’1-O del 2017, validà les càrre­gues poli­ci­als, només perquè els cata­lans, pacífica­ment, volíem exer­cir el dret a deci­dir, votant el Referèndum. Un dret vul­ne­rat pel govern de Rajoy, que va apli­car el 155 de la Cons­ti­tució amb el suport de l’ara pre­si­dent Sánchez, que després del 28-A no només ha seguit la repressió del PP, sinó que, impúdica­ment, va recla­mar del Par­la­ment la cor­te­sia d’ele­gir Iceta per al Senat, per fer-l’en pre­si­dent. D’això se’n diu des­po­tisme, donat que fou i és còmplice de tenir a la presó i a l’exili els nos­tres legítims repre­sen­tants, però és que, a més, res­pon al fiasco d’Iceta, ven­ja­ti­va­ment, ali­ne­ant-se amb la ultra­dreta per inha­bi­li­tar els pre­sos polítics dels seus drets par­la­men­ta­ris. Un reguit­zell de vul­ne­ra­ci­ons del dret inter­na­ci­o­nal que tindrà con­seqüències nega­ti­ves per a Espa­nya.

A la vista d’aques­tes vul­ne­ra­ci­ons, és evi­dent que, antro­pològica­ment, hi ha una idi­o­sincràsia que per raó de cul­tura, influències i poders, es repro­du­eix sis­temàtica­ment: aquest és el cas del fran­quisme sociològic estès espe­ci­al­ment al cen­tre penin­su­lar, que ha esde­vin­gut endèmic. Si no fos així, no s’enten­dria que encara no s’hagi depu­rat ni jut­jat la invo­lució i els crims de la san­guinària dic­ta­dura fran­quista, com tam­poc que els seus hereus seguei­xin vul­ne­rant tots els drets de la legis­lació inter­na­ci­o­nal, com ha denun­ciat l’ONU, que exi­geix la lli­ber­tat imme­di­ata dels pre­sos polítics.