Sí, sí socialista...

Ens por­ten a Gui­llin a admi­rar natura. No tot han de ser ciu­tats grans. Aquesta és la pri­mera petita: aplega prop de 900.000 habi­tants. Embar­quem en un dels vai­xells de cre­uer que duen a pas­se­jar pel riu Li. Viet­nam és a prop. Les aigües del riu són mar­ro­no­ses; la vege­tació, ufa­nosa; l’aire, molt humit; la calor, engan­xosa. Uns pes­ca­dors fei­ne­gen. Sem­bla que d’un moment a l’altre ens haguem de tro­bar Mar­lon Brando i que li haguem de comu­ni­car que pot dei­xar de fer-se l’ori­gi­nal perquè la guerra del Viet­nam ja fa temps que es va aca­bar. El prin­ci­pal cen­tre d’interès de l’excursió són unes mun­ta­nyes no molt altes però esvel­tes i cober­tes d’her­bes que a ple sol o a con­tra­llum pre­sen­ten unes feso­mies sug­ges­ti­ves. A mi em recor­den aquell gos flo­ral que vigila l’entrada del Gug­gen­heim de Bil­bao. Ens tro­bem tots a coberta, mirant i fent fotos. La majo­ria són xine­sos. El turisme, a la Xina, és majo­ritària­ment local. Nosal­tres som la raresa. Els xine­sos es bellu­guen: uns volen veure Pequín; uns altres, Xan­gai. Aquests del vai­xell s’allot­gen als hotels de Gui­llin, gai­rebé exclu­si­va­ment de cinc estre­lles. A Pequín en vaig veure un de set. Em pen­sava que no exis­tien. Tot d’una, una guia crida en diver­sos idi­o­mes: “Algú té un bit­llet de vint iuans?” Els xine­sos res­ten impas­si­bles. No fan cap transacció amb paper moneda, ja ha que­dat dit i repe­tit. Un estran­ger en treu un. A l’anvers, dar­rere l’efígie de Mao, hi ha dibui­xada la mun­ta­nyola que ara mateix tenim al davant. Els xine­sos estan molt con­tents de recor­dar o des­co­brir la sen­si­bi­li­tat pai­satgística de la fàbrica de moneda i tim­bre.

Al ves­pre pugem a un altre vai­xell de cre­uer, ara per recórrer un dels llacs situ­ats al cen­tre del nucli urbà de Gui­llin. Uns pes­ca­dors posats pel govern fan exhi­bició de la pesca amb cor­mo­rans ensi­nis­trats per atra­par els pei­xos. Pas­sem per sota de molts ponts il·lumi­nats: “Aquest n’imita un de Lon­dres; aquest, el de les Cade­nes de Buda­pest; aquest d’aquí, un de Venècia”... Sal­tem a terra i seguim on va la gent. Cada dia, a dos quarts de nou del ves­pre i durant deu minuts, la façana d’un hotel, que resulta ser el nos­tre hotel, es con­ver­teix en una gran cas­cada. L’aigua baixa amb estrèpit del ter­rat a la cor­nisa infe­rior. La gent aplau­deix. Estic a punt de dir a la guia, que és a prop: “Cal? Cal la cas­cada? Calen els cor­mo­rans fun­ci­o­na­ri­als i les repro­duc­ci­ons dels ponts?” Em retinc perquè sé que la dis­gus­ta­ria i li dic: “Sou molt rics, oi?” Li surt un “molt!” tan de dins l’ànima que m’arriba a enten­drir. Uns dies més tard, a Xan­gai, un altre guia ens con­fiarà que no hi ha a la Xina sani­tat pública. Algú, sorprès, li pre­gun­tarà: “Però que no sou un país soci­a­lista?” “Sí, sí, soci­a­lista..!”, li sor­tirà també de dins amb una ento­nació aquest cop amarga...