Tres mesos

Abans era sem­pre aquí, just a la boca de la pri­mera paraula que pen­sava escriure, i després m’aguan­tava la res­pi­ració i rea­pa­rei­xia unes rat­lles més avall, no pas gai­res, perquè reti­rar-se i espe­rar no anava pas amb el seu estil. Aca­bava sent per tot el text, de fet, rep­tant-hi, embol­ca­llant-lo, asset­jant-lo amb capri­ci­o­ses volu­tes de fum que s’hi estan­ca­ven com una idea fixa que, para­do­xal­ment, es resistís a atu­rar-se enlloc. M’agra­dava per això, també, perquè ens demoràvem junts a la vora d’una frase, com si ens asseguéssim a con­tem­plar breu­ment el pai­satge. El tabac hi era sem­pre, vigi­lant i com­pul­siu, com una eina més del teclat. Ara escriure és aquesta sole­dat de cos i pen­sa­ment, aquesta cosa absurda, i l’ansi­e­tat, i la repulsió davant la pan­ta­lla en blanc. Aquí, segu­ra­ment, n’hau­ria encès un altre. Un cigar­ret per asse­re­nar-me, per no plo­rar. Per posar-hi pers­pec­tiva i poder seguir. A vega­des tenia això de bo, fumar: aga­fa­ves l’ence­ne­dor, i aquest gest fami­liar con­gre­gava la mínima ener­gia necessària per neu­tra­lit­zar la paràlisi i afa­vo­rir la reca­pi­tu­lació i la represa. Ara tot és patir, i comp­tar les hores —que len­tes que pas­sen– i ser­rar les dents.

Tinc síndrome d’abs­tinència, ja ho sé. Me’n faig al càrrec i tiro enda­vant. Si depengués de mi, però, ja no escriu­ria més. Podria dir, com Juan Rulfo, que se m’ha mort l’oncle Cele­rino, que era el que m’expli­cava les històries, i dei­xar-ho aquí. Adeu. Mai més. Tots els tex­tos em sem­blen massa llargs i incon­ne­xos; un dis­ba­rat. Abans tenien l’extensió, posem-hi, d’entre deu i quinze cigar­rets. Apa­gava l’últim al cen­drer i era com posar-hi el punt final. Ara l’espai de l’escrip­tura són pra­de­ries immen­ses, sense ni un arbre per fer-hi ombra. Els dits tam­bo­ri­ne­gen damunt la taula com enfo­llits per l’excés de ter­reny, incapaços de dis­tin­gir-hi cap fita, de pre­veure un aca­ba­ment. Em rosego les ungles, m’aixeco, m’assec, mas­tego un xiclet. Quan fumava, em moria, és veri­tat. Però hi ha vega­des que desit­ja­ria morir-me vivint, com abans, i no com ara, que visc a mit­ges morint-me igual. M’hau­reu de per­do­nar: he pas­sat més anys fumant que no pas no fent-ho, i tot i així aquest és el meu pri­mer intent, l’únic que valdrà. Ho he promès al meu fill, i a un fill se li ha de res­pec­tar la paraula donada. Aquest cap de set­mana ha fet tres mesos que ho vaig dei­xar, i ho cele­bra­ria fumant. És tan trist, que hi afe­gi­ria, rere el de cele­bració, un altre per fer-me pas­sar les ganes de plo­rar, i ja van dos cops en un mateix arti­cle. Perquè no et cures mai, pel que n’he après: seré sem­pre més algú afer­rat a un con­sol que no es pot per­me­tre. Però mira, he acon­se­guit ordir alguna cosa fins aquí sense tabac, o pot­ser només ha estat la corda que l’impru­dent ano­mena a casa del pen­jat.