Això és seriós

Els savis i els poe­tes ho han repe­tit fins i tot abans que l’amenaça se’ns tirés al damunt: la natura no és un lloc per visi­tar ni per fer-hi fotos per als fons de pan­ta­lla: és la llar. No n’hi ha prou de gene­rar sen­ti­ments de culpa pas­sat­gers amb qua­tre anun­cis amb imat­ges de mars de plàstic, ni amb qua­tre docu­men­tals amb xeme­ne­ies fume­jants que molta gent obli­darà un cop excla­mat l’aia­iai momen­tani, ni d’apel·lar a la mala consciència dels con­su­mi­dors com­pul­sius, perquè aquesta dura poc. Tam­poc seran defi­ni­ti­ves les grans pro­cla­mes ofi­ci­als ni els cops al pit de les empre­ses, les pit­jors res­pon­sa­bles, que acu­di­ran per a la foto dels mit­jans o per al viral de Twit­ter. El pla­neta se’ns fa malbé ja fa temps, perquè el sis­tema con­ver­teix els humans en plaga, més ver­go­nyant que qual­se­vol altra perquè és auto­cons­ci­ent. No és que no cal­guin acci­ons divul­ga­ti­ves i de cons­ci­en­ci­ació ciu­ta­dana, per des­comp­tat. Però no n’hi ha prou. Com mai no n’hi ha hagut prou de denun­ciar injustícies, abu­sos i cru­el­tats. Al cos­tat de la força dels con­su­mi­dors, que cal valo­rar i que poden reduir el con­sum de plàstics, les emis­si­ons i tota la seva pet­jada ecològica, calen plans ambi­ci­o­sos de mirada àmplia, amb una legis­lació vigi­lant i severa, espe­ci­al­ment per a les grans cor­po­ra­ci­ons. Cal la impli­cació de totes les admi­nis­tra­ci­ons, sense excepció ni excu­ses com­pe­ten­ci­als. I san­ci­ons dolo­ro­ses, que piquin als comp­tes de resul­tats. Per això serà tan difícil...