Cent dos anys

Com aquell qui diu, abans-d’ahir. Víctor Català, o sigui Cate­rina Albert, ho deia en el dis­curs dels Jocs Flo­rals de l’any 1917: “Perquè el pro­blema femi­nista, com lo pro­blema obrer, és de viva actu­a­li­tat arreu d’aquest món que, abans de la guerra, ne dèiem civi­lit­zat; i així com lo pas­sat segle res­tituí a l’home sa veri­ta­ble dig­ni­tat humana, és d’espe­rar que el segle actual, en plan­te­jar resol­ta­ment los pro­ble­mes de la dona i de l’obrer, dugui en potència la solució d’aquests pro­ble­mes” (O.C., p. 1.694). ¿I...? Trobo que ens hem ave­sat a empas­sar-nos els incom­pli­ments elec­to­rals. Mesells i/o igno­rants com som, ens lamen­tem de totes les humi­li­a­ci­ons que impo­sen els que manen –en nom, sem­pre, de la Cons­ti­tució del dia dels Inno­cents del 1978–, i que no tenim ni el dret a dis­cu­tir, i que, en canvi, ens bar­rin el pas, amb ame­na­ces no gens benig­nes, quan dema­nem l’acom­pli­ment de tants i tants arti­cles de la Cons­ti­tució que la nos­tra classe política ha jurat o ha promès, amb fórmu­les més o menys gro­tes­ques, que res­pec­ta­ria al peu de la lle­tra. ¿O és que no són cons­ti­tu­ci­o­nals els drets a un habi­tatge digne, a cen­tres docents públics, a una sani­tat eficaç, a la dig­ni­tat per­so­nal, a la lluita efec­tiva con­tra l’atur, a l’honor, a l’atenció espe­cial per a per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tats físiques, psíqui­ques o sen­so­ri­als, a la pre­sumpció d’innocència, a la lluita con­tra l’espe­cu­lació del sòl o a una justícia amb garan­ties?

El res­pecte als refe­rents clàssics exi­geix, més que no pas dis­cur­sos de fum-fum-fum, hones­te­dat i eficàcia en la gestió de tots els recur­sos de la comu­ni­tat, el bon ús dels quals cor­res­pon als i a les elec­tes. ¿O és que no ens cre­iem la democràcia?