Patriotes

Les casu­a­li­tats de l’atzar i les cau­sa­li­tats d’un temps i espai han fet que per­ta­nyi a una part deter­mi­nada del pla­neta. Si fos de Lituània seria inde­pen­den­tista lituà; de Mongòlia, mon­gol, i com que soc de Cata­lu­nya soc inde­pen­den­tista català. Per cap més raó que la de la pròpia natu­ra­lesa. Una altra cosa molt dife­rent és la de patri­o­tisme, con­ver­tir una rea­li­tat en ide­o­lo­gia, sim­bo­lo­gia i dog­mes fan­ta­si­o­sos. Cata­lu­nya afor­tu­na­da­ment mai s’ha situat d’una manera majo­ritària al cos­tat del fei­xisme. Això no vol dir que no hi hagi cata­lans fei­xis­tes, com n’hi ha d’estúpids, lles­tos, alts o bai­xos. Sem­pre hi ha algú dis­po­sat a can­viar el con­cepte poderós de ter­ri­tori pel con­cepte més abs­tracte i confús de pàtria. On jo per­ta­nyo és un fet, el patri­o­tisme una acti­tud. Hi ha casos de doble patri­o­tisme, el català i l’andorrà, i fins i tot de més dis­pers com el que arriba a les illes Cai­man o al Panamà. Les ide­o­lo­gies són com un gani­vet de doble fil en el qual el dret a una raó pot menar a defen­sar-lo amb des­ra­ons. A Ripoll, la gent jove rep uns mis­sat­ges de mòbil on un grup ano­me­nat “Som...” pro­posa que el català sigui la llen­gua única de Cata­lu­nya, com si saber idi­o­mes fos dolent, i al mateix temps pro­posa retor­nar als immi­grants sense papers, els que siguin atu­rats de llarga durada i esta­blir una fron­tera con­tra els immi­grants a Cata­lu­nya. Fei­xisme pur i dur que no enga­nya a ningú, i menys quan al dar­rere hi ha el xenòfob i antic mem­bre de Fuerza Nueva, l’irre­lle­vant vigatà Anglada, expul­sat del seu espai polític per Vox. Fins i tot els seus con­si­de­ren més intel·ligent Aba­dal, tot i que val a dir que no costa gaire. No és el pri­mer intent que fan els fei­xis­tes de dur a les seves aigües el dret dels cata­lans. Durant la Segona República van ser cone­gu­des les des­fi­la­des que orga­nit­zava en Dencàs, fent des­fi­lar els seus amb uni­for­mes copi­ats de les SA hit­le­ri­a­nes, i l’admi­ració que sen­tia vers Mus­so­lini. Afor­tu­na­da­ment en aquesta ocasió ha estat el poble, aquell mateix que es mani­fes­tava amb l’Assem­blea de Cata­lu­nya, can­sat del mer­ca­deig del “peix al cove” i de la humi­li­ació de la reti­rada d’un Esta­tut que havia votat, el que el va menar aquell 11 de setem­bre del 2012 a exi­gir la inde­pendència. A Madrid pre­te­nen con­ver­tir en ide­o­lo­gia un fet natu­ral.