“Ho tornarem a fer”

Alguna cosa hau­ria de dir sobre el final del judici. Però què, que no s’hagi dit? Les cri­des al diàleg, a l’exer­cici de la política, a l’abso­lució... En les al·lega­ci­ons finals, els acu­sats van insis­tir-hi. Jo, com Xavier Melero, advo­cat de Quim Forn, opino que aque­lles últi­mes parau­les no calien. Els jut­ges no estan per sen­ti­men­ta­lis­mes ni súpli­ques. Molt menys els fis­cals, que s’hi delec­ten. Ara: també entenc que després de qua­tre mesos de seguir en silenci el judici con­tra les seves per­so­nes, d’haver escol­tat forçosa­ment impertèrrits tots els pen­ja­ments i fal­se­dats que se’ls han diri­git i d’haver aguan­tat presó durant dos anys, alguna ale­nada ver­bal havien de pro­duir, si se’ls donava l’opor­tu­ni­tat. Jordi Sànchez va dir al tri­bu­nal: “No vol­dria estar a la seva pell.” Que difícil és posar-se a la pell, també, d’un pres com Jordi Sànchez i tots els altres. Que difícil pro­jec­tar-hi alguna reserva.

“Ho tor­na­rem a fer.” Què tor­na­rem a fer, esti­mat Jordi Cui­xart? Què, que no con­du­eixi de nou a la presó i ens torni a afli­gir? Deus voler dir que ho farem millor, suposo. Com ho farem millor? Qui en tindrà la res­pon­sa­bi­li­tat? El pre­si­dent Torra insis­teix també en l’asse­ve­ració. A ell adreço també les pre­gun­tes. El pre­si­dent ho fia a una sentència dura. ¿Que no volem l’abso­lució? Amb un resul­tat o altre, com insis­ti­rem a fer-ho? Torno a Melero, el més astut de l’equip d’advo­cats. Es va ave­nir a accep­tar el delicte de deso­bediència, que és menor i menys penat que tots els altres. Entre el setem­bre i l’octu­bre del 2017 la majo­ria dels acu­sats van deso­beir el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal i altres instàncies judi­ci­als de manera sos­tin­guda. No s’hi val a fer un retret a Melero: que no és veri­tat que vam deso­beir? Que no es trac­tava d’això? Melero va anar més enllà: bona part dels acu­sats també van deso­beir les lleis, ins­truc­ci­ons i fulls de ruta que ells matei­xos s’havien impo­sat: la inde­pendència pro­cla­mada no va tenir efecte, la ban­dera espa­nyola no va ser arri­ada, no hi va haver con­trol de país, les estruc­tu­res d’estat no es van veure enlloc. Europa va reac­ci­o­nar en con­tra. Ningú no va reconèixer la nova enti­tat política...

Entenc que aquesta apel·lació a tor­nar-ho a fer va diri­gida a la gent, la bona gent que es va reu­nir a la Ram­bla el dia 20 de setem­bre, que va anar a votar, que va posar les espe­ran­ces en la pro­cla­mació de la inde­pendència, que ha patit amb les deten­ci­ons i presó dels líders, els exi­lis i el judici. S’ha de man­te­nir la tensió: “Ho tor­na­rem a fer.” Però a la gent se li ha de dir la veri­tat, ara inex­cu­sa­ble­ment. No ha sor­tit bé i no hi ha repe­tició mimètica pos­si­ble. Ho farem d’una altra manera. Com? Amb qui diri­gint-ho i aple­gant volun­tats? Jordi Turull va intro­duir un matís menys frenètic: “Ens en sor­ti­rem.”