Temes navals

La pèrdua estre­pi­tosa de la bata­lla naval de l’Esta­tut va com­por­tar en el seu dia que ja no es pogués tor­nar al model pujo­lista de nave­gar amb la flota espa­nyola. Un cop com­pro­vada l’enver­ga­dura del nau­fragi de la nau cata­lana, l’estat major ene­mic vigi­lava la recu­pe­ració dels nos­tres dere­lic­tes i ator­gava als seus experts auto­ri­tat per dic­tar-nos els cri­te­ris de la seva recom­po­sició. Muts i a la gàbia: aquesta és l’única manera de nave­gar tole­rada als cata­lans dins la flota espa­nyola. Reti­rat el vell capità i incapaços, els seus segons, d’ado­nar-se de la der­rota rebuda, tot depe­nia de l’eficàcia dels con­tra­mes­tres per por­tar la nau des­tros­sada a port i refer-la seguint els plànols dels cons­truc­tors de terra endins, afe­gint-hi alguns guar­ni­ments pac­tats amb els patrons que van donar senyals de vida en esco­les de nego­cis. De poc ser­veix que alguns caps calents cri­des­sin al motí i que, per con­ser­var l’auto­ri­tat a bord, n’hi hagués que es dis­fres­ses­sin de gran almi­rall. Aba­tuts i des­con­cer­tats, els mari­ners es cul­pa­ven entre si, es bara­lla­ven sense treva, abo­mi­na­ven del seu destí infaust, i amb prou fei­nes aca­ta­ven les ordres per man­te­nir el rumb.

En el seu temps, el cata­la­nisme podia pas­sar per ser a la vegada ide­o­lo­gia hegemònica i tècnica de govern, escola d’engi­nye­ria i cons­truc­tor de naus, arma­dor i capità. I això que les tem­pes­tes i els motins eren cosa de cada dia. Sos­pe­ses aque­lles fun­ci­ons durant el fran­quisme, el seu lle­gat tècnic i simbòlic va per­me­tre de posar recan­vis al buc, i fins i tot de repin­tar-lo, con­tra l’intent de fer-lo nau­fra­gar. Però la posada al dia de la flota fran­quista amb l’Esta­tut de Sau va aca­bar amb l’auto­no­mia de nave­gació de la nau cata­lana, perquè tots els arma­dors espa­nyols –vulgo, auto­no­mies– la van copiar.

Men­tres­tant, els temps ana­ven can­vi­ant. El cata­la­nisme va dimi­tir de les seves fun­ci­ons ide­o­lo­gi­co­cul­tu­rals per esde­ve­nir mera tècnica de govern; la seva capa­ci­tat mari­nera va deri­var en inter­pre­tació de car­tes des dels des­pat­xos; i els seus capi­tans es van con­for­mar a fer nave­gació de cabo­tatge. Amb raons i pre­tex­tos de tota mena, va pre­fe­rir, des de la Tran­sició, con­ti­nuar apedaçant el buc abans que cons­truir una nova nau, més capaç, veloç i pode­rosa –i això que es comp­tava amb una mari­ne­ria de pri­mera: dòcil, pen­caire, il·lusi­o­nada–. De port en port, la nau es va anar car­re­gant de gent i d’emba­lums, però no podia amb tot, i encara menys amb la càrrega de con­tra­ban que hi por­tava –lle­giu cor­rupció–. I el que era pit­jor: se la veia lletja, sense rumb, des­a­gençada. La sentència del TC del 2010 en va fer fer­ra­lla.

Una de les con­seqüències més per­ni­ci­o­ses del fiasco de la no con­su­mació de la inde­pendència haurà estat la sen­sació que l’inde­pen­den­tisme, últim ava­tar polític del cata­la­nisme, no pot ser­vir per donar res­posta a les neces­si­tats del con­junt de Cata­lu­nya; o, dit d’una altra manera, que no pot ser l’eina útil per enten­dre la rea­li­tat i pro­por­ci­o­nar estratègies ade­qua­des als pro­ble­mes que ens plan­te­gen la nos­tra soci­e­tat, la sepa­ració d’Espa­nya, la geo­política euro­pea i els can­vis en l’escena mun­dial. Qui no sap cons­truir Estat, no és digne de con­fiança. Per aquesta raó, els par­tits inde­pen­den­tis­tes, impo­tents i deso­ri­en­tats, s’estan limi­tant a fer jocs de mans i creure-se’ls ells matei­xos.

En aques­tes con­di­ci­ons, el pim-pam-pum o la ria­lla ad homi­nem resul­ten fàcils i agraïts, però no són altra cosa que el reflex d’allò que pre­te­nen ridi­cu­lit­zar. Una cari­ca­tura de política és con­tes­tada amb comen­ta­ris de pata­cada; el silenci dels mit­jans espa­nyols és con­si­de­rat la pedra de toc del nos­tre cla­morós ridícul; el retorn a l’ordre és venut com un avenç del sen­tit comú. Tot resulta dige­ri­ble men­tre obviem que hi ha una lluita des­car­nada per poder aga­far el timó de la nau labo­ri­o­sa­ment cre­ada per mili­ons de braços.

Així les coses, no és d’estra­nyar que qual­se­vol esbu­fec posi en perill la nova nau. Un capità lli­cen­ciat per l’escola nàutica de les lla­cu­nes de Rui­dera es per­metrà de dir-nos con hem de nave­gar. Un buròcrata del 155 ens obli­garà a can­viar de càrrega. Un pica­plets amb toga ens fixarà el rumb de la injustícia per­ma­nent. Con­tra­mes­tres reci­clats, mari­ners astu­ci­o­sos, pilots mancs, escru­ta­dors guer­xos gosa­ran dir-nos que ens enco­ma­nem al ponent, que bufa fort.

Només cal­dria un petit esforç per enten­dre que som dins la nau mun­dial. I que l’inde­pen­den­tisme no ens pot fer nave­gar en maque­tes de nau per cubells d’aigua dolça.