El ‘condottiero’

En 1479 Andrea del Ver­rocc­hio, mes­tre de Leo­nardo da Vinci, escul­tor des­ta­cat de l’impres­si­o­nant Renai­xe­ment italià, va immor­ta­lit­zar la figura eqüestre del con­dot­ti­ero italià Colle­oni. La història d’Itàlia està plena de con­dot­ti­eri, o mer­ce­na­ris, que eren con­trac­tats pels senyors feu­dals o les sig­no­rie –com la de Florència– per a lliu­rar bata­lles segons els seus interes­sos per­so­nals. Eren cab­dills a la dis­po­sició de qui pagava, no impor­tava la causa. Eren poli­va­lents amb els seus ser­veis, sem­pre a punt. En aquest embo­git procés mul­ti­e­lec­to­ral del qual aca­bem de sor­tir a mig fer, una cosa sem­blant s’ha produït entre nosal­tres. Una bur­ge­sia, resi­dual i covarda, ha pres­tat els seus favors finan­cers a un can­di­dat a l’alcal­dia de Bar­ce­lona, pro­ce­dent d’una bri­llant car­rera política a França, Manuel Valls. Una ope­ració llam­pec, de pur màrque­ting i opor­tu­nisme, que va poder haver estat encer­tada, d’haver assor­tit els resul­tats vin­guts de gust. Fet i fet, una fallida, un fiasco. Ningú és capaç d’impro­vi­sar una ope­ració d’aquesta natu­ra­lesa en sis mesos. Només els neòfits locals podien ima­gi­nar-ho, tenint en compte la dis­torsió estratègica en el pro­ce­di­ment (Ciu­ta­dans no és un apa­rell de llo­guer per a qual­se­vol pro­jecte) i el mal càlcul de les apti­tuds dels afins con­ver­gents en la reco­llita dels vots neces­sa­ris. Mai la for­ta­lesa a con­quis­tar (alcal­dia de Bar­ce­lona) va ser més feble: descrèdit per­so­nal de l’alcal­dessa, des­in­te­gració de for­ces del suport par­ti­dari (ni els comuns són ja el que eren, ni la CUP era admis­si­ble en el nou esce­nari polític que es per­fi­lava), ni la com­petència tan divi­dida ofe­ria parangó amb Manuel Valls.

No entraré jo en la dinàmica dels fets, sinó en el sig­ni­fi­cat de les seves con­seqüènci­es­Con­fiar en el fust de la bur­ge­sia cata­lana avui és apos­tar per una entelèquia. El procés ha vin­gut a demos­trar que els nets i plançons d’aque­lla bur­ge­sia de “fabri­cants i ban­quers” del segle XIX, que tant valo­rava Vicens Vives i el mateix Josep Pla, s’ha diluït amb els seus fan­tas­mes i les seves pors. Ha venut bona part dels seus patri­mo­nis, ha escar­nit la memòria dels seus avant­pas­sats, ha inver­tit els seus diners en fons inter­na­ci­o­nals, ha tras­lla­dat la seva residència en no pocs casos en l’exte­rior, etc. Es tracta d’una bur­ge­sia apòcrifa, en molts casos apòstata del seu lide­ratge social here­tat. Un tal desis­ti­ment de res­pon­sa­bi­li­tats soci­als no s’esmena amb el fit­xatge de polítics –con­dot­ti­eri–, sinó amb la impli­cació per­so­nal i de les seves postu­res en ope­ra­ci­ons seri­o­ses i con­sis­tents, com va ser la del Foment del Tre­ball Naci­o­nal en 1980 amb Alfredo Moli­nas al cap­da­vant i que va supo­sar un canvi de 180 graus en el vere­dicte de les urnes en les pri­me­res elec­ci­ons al Par­la­ment de Cata­lu­nya. D’una esquerra mar­xista (PSUC+PSC) d’ine­xo­ra­ble victòria segons les enques­tes es va pas­sar a un tri­omf del cen­tre­dreta naci­o­na­lista català (CiU+ERC), allu­nyat de qual­se­vol temp­tació mar­xista. Era el que es cor­res­po­nia amb una soci­e­tat indus­trial i de clas­ses mit­ja­nes. Però en aquell cas l’estratègia va estar per­fec­ta­ment defi­nida, les for­ces econòmiques uni­des, la bur­ge­sia abso­lu­ta­ment lide­rada des de Foment del Tre­ball, i l’impres­cin­di­ble finançament garan­tit. Les con­seqüències: 23 anys de govern mode­rat a Cata­lu­nya, gra­dual dis­gre­gació de l’esquerra, res­tes resi­du­als del PSUC i el comu­nisme català i un Jordi Pujol reg­nant durant diver­ses legis­la­tu­res. Res a veure aquell balanç amb el pobre resul­tat d’aquesta ope­ració, de molta menys enver­ga­dura i dimensió. Mobi­lit­zar i per­su­a­dir 7 mili­ons de cata­lans resul­tava molt més ardu que ara amb 1.800.000 bar­ce­lo­nins. Ni el símptoma post­part ni la sim­bo­lo­gia adme­ten com­pa­ració entre les con­seqüències d’una i altra ope­ració diguem que “empre­sa­rial”. En el cas de Valls la con­fusió sobre l’ori­gen de l’ope­ració ha exis­tit des del començament de la mateixa. El va cap­tar per a la seva causa Albert Rivera, o més aviat li va ser ofert des de cer­cles empre­sa­ri­als per a apro­fi­tar el suport estruc­tu­ral de Cs? Penso que més que desit­jat, va ser ofert. Qui podia ima­gi­nar que un excap de govern de França se sot­me­tria al man­dat d’un líder inex­pert en tas­ques de govern i alta política com Rivera? Somiar, somiar… Com adme­tre la ingerència per­ma­nent de Macron, com a padrí i tutor inter­na­ci­o­nal de Cs, si els interes­sos d’Espa­nya no han coin­ci­dit gai­rebé mai amb França, país que va aco­llir ETA, i que només es va mullar quan Sarkozy va pren­dre les reg­nes del poder gal? (La justícia fran­cesa acaba d’alli­be­rar Josu Ter­nera…) Si Rivera ofi­cia de soci de Macron, i aquest té una opinió bas­tant adversa de Valls, a què venen ara els seus esca­ra­falls? “No em fio de Valls –va dir Macron una vegada–; el crec capaç de qual­se­vol mala jugada.” I ara ho ha demos­trat.

Jo vaig votar Valls i li vaig donar suport, i demano perdó. Vist el succeït el dia després. Vaig con­fiar en la seva cam­pa­nya fron­tal con­tra Colau“Voleu fer fora Ada Colau, voteu Valls”, deia en cam­pa­nya!. Com tants altres elec­tors, em sento esta­fat, enga­nyat, mani­pu­lat. És el con­trari al prin­cipi ètic de la democràcia: la fide­li­tat i el com­promís del vot rebut. Com es jus­ti­fica moral­ment uti­lit­zar el vot per al con­trari de la pro­posta com­pro­mesa? Això és sen­zi­lla­ment men­tir el votant, i mal­ver­sar el vot, o torçar el propòsit com­promès del votant, és traïció al sis­tema democràtic. Ningú em con­ven­cerà del con­trari. Ni Valls, per més que ho juri, perquè ja ni el seu fona­ment és fia­ble. Si, a la política, se li furta el fona­ment ètic, no que­darà res res­pec­ta­ble en la fona­men­tació política. D’igual manera, si es menys­caba la fia­bi­li­tat del com­promís amb l’elec­tor i la coherència amb les pro­pos­tes del postu­lant, la democràcia que­darà en ruïnes. Jus­ta­ment el mer­ca­deig dels resul­tats en mans dels polítics medi­o­cres aca­barà sent un tèrmit per al sis­tema. Ningú sabrà real­ment què vota, ni en què es con­ver­tirà el seu vot. Con­clusió, després del 26 de maig: o es can­via aquesta pèssima llei elec­to­ral i es pro­po­sen llis­tes ober­tes i doble volta, o la feno­me­no­lo­gia de l’ocor­re­gut en l’actual mer­ca­deig de pac­tes pre­nun­cia el descrèdit i la fallida del nos­tre sis­tema, tal com avui el tenim for­mu­lat.