Pacients connectats

A casa tinc un paci­ent que porta DAI i viu con­tro­lat per un moni­tor. De fet, a mit­ges, perquè va fent la seva vida tan bé com pot. Ja sé que això del DAI –sigles que no volen dir altra cosa que des­fi­bril·lador automàtic implan­ta­ble– pot fer pen­sar en una espècie de tri­bu­nal suprem, així en minúscula, imper­tor­ba­ble i rígid, que ho vol tenir tot vigi­lat. Sim­ple­ment es tracta d’un apa­rell intel·ligent, una mena de mòbil inter­con­nec­tat a una màquina que, des de l’hos­pi­tal, enre­gis­tra el fun­ci­o­na­ment del cor a distància. Per­me­teu-me la sim­pli­fi­cació extrema. No tinc ni idea de com fun­ci­ona l’ordi­na­dor per­so­nal en qüestió i he evi­tat saber-ho per no empat­xar els lec­tors d’aquest arti­cle amb expli­ca­ci­ons tècni­ques. M’he mirat el manual que donen a l’hos­pi­tal i el DAI es pre­senta en pri­mera per­sona, com el per­so­natge d’un relat, i avisa que com que hem de viure junts, per­meti’m que li expli­qui... Si algun cardiòleg em lle­geix, li demano que no s’esgar­rifi de la ine­xac­ti­tud i la lleu­ge­resa amb què en parlo. En tot cas, vull dir que hi ha malalts del cor que viuen super­vi­sats per con­trol remot. Al dar­rere, és clar, hi ha un equip mèdic que ho ges­ti­ona tot, de manera que això per­met saber als met­ges com evo­lu­ci­o­nen els paci­ents de manera segura, evi­tant lla­cu­nes d’obser­vació i sense veure’ls per­so­nal­ment. Tenim sort dels avenços tec­nològics, que estal­vien visi­tes i per­me­ten tenir una visió més com­pleta i fia­ble d’aquest tipus de malal­ties. Crec que hem d’estar immen­sa­ment agraïts als pro­fes­si­o­nals de sani­tat que fan una feina impa­ga­ble. D’altra banda, tots aquests con­trols que sal­ven la vida, que és el més impor­tant, no t’estal­vien cap ensurt. Ho afirmo perquè jo pateixo arrítmies en segona per­sona i m’afec­ten, ni que sigui indi­rec­ta­ment. Cada dia tinc més clar, si ja no ho tenia abans, que la salut és el bé més pre­uat, la riquesa més impor­tant, el prin­ci­pal valor a pre­ser­var. Crec que la sani­tat pública del nos­tre país fun­ci­ona prou bé, tenint en compte el dèficit pres­su­pos­tari i els rep­tes soci­als. L’enve­lli­ment de la població n’és un. I no ens podem per­me­tre que el sis­tema es degradi. Per una banda, ho hem de recla­mar als polítics, siguin del par­tit que siguin, i també apli­car-nos un cert rigor com a paci­ents. Alguns no sem­blen gaire cons­ci­ents que és un ser­vei públic a pre­ser­var. Si pots anar al CAP, no col·lapsis les urgències. Fa pocs dies, una infer­mera es quei­xava que sovint reben mal­trac­ta­ment ver­bal d’usu­a­ris que es pen­sen que només tenen drets. És increïble. Hi ha gent petarda. No parlo dels que en tiren aquests dies i que els faran allar­gar tota la set­mana fins a la revet­lla de Sant Pere. Per cert, els qui tenim fami­li­ars que s’estres­sen o gos­sos també patim hores ten­ses inten­tant cal­mar-los i no ens queda altre remei que tan­car-nos a casa, per no sen­tir que algun frag­ment de la nos­tra vida depèn del con­trol dels altres, els qui fan més soroll i que no por­ten DAI.