Rellotges de busques

Les esco­les angle­ses estan subs­ti­tuint els rellot­ges de bus­ques pels digi­tals perquè, segons els pro­fes­sors, els nens i nenes del país del Big Ben han des­après d’inter­pre­tar els pri­mers. Tam­poc cal fer-ne un drama. Un dia també vam dei­xar d’enten­dre els rellot­ges de sol. Jo, davant un rellotge de sol, no n’he tret mai l’aigua clara. Un dia en vaig obser­var un molta estona. Vaig estu­diar l’ombra, vaig fer sumes i res­tes per ajus­tar-lo a la incli­nació solar i em sor­tia una hora que no podia ser i que es con­tra­deia amb la del meu rellotge de canell. Els rellot­ges de sol solen incor­po­rar una lle­genda refe­rida a la vola­ti­li­tat o la fata­li­tat del temps: tem­pus fugit, carpe diem, omnes feriunt ultima necat... Per a més humi­li­ació i escarni aquell rellotge deia en per­fecte català: “¿Què mires, mus­sol? Soc un rellotge de sol.”

El que passa és que els angle­sos estan obse­dits amb la pun­tu­a­li­tat, i els rellot­ges digi­tals els asse­gu­ren més que els altres arri­bar a l’hora exacta a classe, a una cita o a la sessió de la Cam­bra dels Comuns on aquests dies es deci­deix el Bre­xit. Nosal­tres en això som més fle­xi­bles. Les bus­ques són mani­pu­la­bles o elles matei­xes man­dro­ses, i sem­pre pots dir que segons el teu rellotge has arri­bat a l’hora en punt quan al rellotge de l’altre pas­sen cinc o deu minuts. A més: l’excusa per arri­bar tard als llocs acos­tuma a ser el trànsit i la falta d’apar­ca­ment, suposo que també per als angle­sos per molt que es guiïn amb rellot­ges infal·libles.

Al meu pare se li va ocórrer com­prar un rellotge de pèndol per pen­jar-lo a una paret que tro­bava buida. Se li havia de donar corda i ajus­tar-li els con­tra­pe­sos cada dia. A la nit, el soroll del pèndol s’impo­sava per tota la casa. Els quarts i les hores que­ien lúgubres. Al final el vam atu­rar i va que­dar com un objecte de fer bonic. Cada cop que m’enra­bio amb els que volen silen­ciar les cam­pa­nes dels cam­pa­nars perquè de nit no poden dor­mir i de dia s’ata­ba­len faig exa­men de consciència i penso en aquell rellotge con­dem­nat a no fer la seva funció.

El meu cotxe va equi­pat amb un rellotge digi­tal. Repre­senta que està con­nec­tat amb un satèl·lit que li dona ordres, però en rea­li­tat va una mica al seu aire. Els dies de canvi d’hora no sem­pre res­pon a l’estímul. Me’n vaig ado­nar un dia que em vaig atu­rar a l’àrea de ser­vei del Penedès per esmor­zar una mica. Anava amb l’hora antiga del dia abans. Vaig fer el canvi manu­al­ment. Des de lla­vors, cada cop que m’aturo a l’àrea del Penedès, el rellotge s’endar­re­reix una hora tot sol. Aquests rellot­ges són una branca de la robòtica. Ja diuen que els robots un dia impo­sa­ran la seva volun­tat al marge de la nos­tra. Diuen que el Bre­xit serà efec­tiu, ara sí, el trenta-u d’octu­bre en punt, ni una més ni una hora menys. Ja en sen­ti­rem cam­pa­nes.