Consistoris

La cons­ti­tució dels con­sis­to­ris de l’onzè man­dat muni­ci­pal ha estat una de les més com­ple­xes de les vis­cu­des, amb acords quasi impos­si­bles i bata­lles que han obert feri­des difícils de cica­trit­zar. Han exis­tit des­a­cords de tota mena i, en el desen­llaç final, no sem­pre ha tri­om­fat qui tenia més argu­ments. Aquests dies es viurà la segona part, quan es for­min els governs muni­ci­pals, que teòrica­ment expres­sa­ran els acords d’inves­ti­dura, i mos­tra­ran les entra­nyes dels pac­tes secrets fins ara no expli­cats.

És legítim que ostenti una alcal­dia qui té més suports per fer-ho, en una elecció de segon nivell, i és trist que s’imposi la teo­ria del mal menor per triar un alcalde o alcal­dessa. És com­pli­cat ges­ti­o­nar amb un govern mino­ri­tari i amb acti­tuds que obli­din els avan­tat­ges del con­sens. Però tot això es veurà durant els qua­tre anys que els nous con­sis­to­ris tenen al davant, amb l’ombra de pos­si­bles moci­ons de cen­sura que sem­pre són més una qüestió numèrica que no pas fruit d’una bona o mala gestió.

En el joc de cadi­res, l’elec­tor a vega­des es queda amb la recança que els par­tits no res­pec­ten el seu vot, quan els pac­tes poste­lec­to­rals arri­ben a modi­fi­car els resul­tats de les urnes i li és difícil enten­dre que l’esta­bi­li­tat dels governs se sus­tenta en els acords de majo­ries. Amb tot, no és el mateix un acord d’inves­ti­dura que un pacte de govern i ales­ho­res tota l’arqui­tec­tura d’un con­sis­tori pot tron­to­llar. En alguns ajun­ta­ments els números són molt jus­tos i això pot pas­sar.

Pot­ser esta­ria bé imple­men­tar una llei com la fran­cesa de doble volta, en què els dos can­di­dats fina­lis­tes pogues­sin ser refe­ren­dats pels matei­xos elec­tors. Sem­bla­ria un resul­tat més repre­sen­ta­tiu.