L’orquestra de les dones

La necessària revisió del paper desconegut de les dones en la història, i més concretament en el terreny de les arts, va fent el seu camí. A poc a poc, en una tasca de reconstrucció que presenta moltes dificultats, van emergint noms i rostres que surten de l’anonimat i de l’oblit i que ajuden a començar a posar les coses una mica més en el seu lloc. Certament hi ha zones on resulta molt complicat de fer llum, com per exemple en l’àmbit de les arts plàstiques, ja que la marginació i l’arraconament de les dones s’hi han practicat de manera sistemàtica al llarg dels temps. En el terreny de la música, curiosament, sembla més fàcil d’enriquir el panorama amb la interpretació femenina, de tradició més sòlida i arrelada –encara que sempre minoritària–, però hi ha parcel·les com la composició o la direcció orquestral on, no sols es fa quasi impossible de buscar traces en el passat, sinó també en el nostre present.

En aquest sentit, més d’un musicòleg s’ha lamentat algun cop de com el geni abassegador d’un Wolfgang Amadeus Mozart hagués encobert totalment els dots indiscutibles de la seva germana gran: parlo d’aquella noia, Mariana, més coneguda com a Nannerl, a qui no deixaven tocar el violí ni compondre –tasques reservades als homes–, però que en canvi va ser peça decisiva en la cèlebre gira de cinc anys de tota la família per les corts europees, quan el gran músic salzburguès tot just era un infant prodigi i entremaliat que enlluernava tothom. Amb raó pensen que, si no hagués estat per la seva condició femenina i els prejudicis de l’època, i si no s’hagués hagut de limitar a la interpretació del clavecí al costat del seu germà, aquella noia hauria marcat tal vegada un altre camí gloriós en la trajectòria memorable dels fills de Leopold Mozart. I com aquest exemple, tants i tants d’altres que ja ni tan sols hem arribat a intuir, perquè la composició musical ha estat sempre monopolitzada, pràcticament d’una manera exclusiva, pels homes.

Cal seguir, doncs, rastrejant notícies i apunts, petites notícies de llum que ens permetin de conèixer vocacions femenines més o menys soterrades que, tanmateix, van existir. No per atorgar a les dones un paper predominant en la història del qual van ser dissortadament apartades, però sí per fer una mica de justícia a una realitat molt amagada que, havent existit en condicions adverses i en graus més o menys grans, no ha pogut gaudir tampoc de la projecció necessària.

Tornem a la música. En aquest mateixa línia, una lectura recent ens ha revelat un episodi musical femení del segle XVIII que, malgrat que deu ser perfectament conegut i documentat pels qui saben més d’aquestes coses, no ha merescut, em sembla, la divulgació necessària. O almenys així ens ho ha fet pensar el nostre desconeixement. Parlem de l’orquestra de dones del Pio Ospedale della Pietà de Venècia, que va jugar un paper transcendental en la trajectòria d’un músic tan extraordinari com Antonio Vivaldi, el capellà pèl-roig que va haver de deixar de dir missa a causa del seu asma i dels seus atacs de tos (amb gran fortuna per a la música, tot sigui dit!). Resumeixo la història per als lectors a qui pugui agafar tant de sorpresa com a mi. A la Pietà s’allotjaven orfes i noies abandonades, a qui ensenyaven de llegir, de cosir, de brodar, per convertir-se en unes bones esposes, però sobretot a tocar tota mena d’instruments. Ben aviat, l’hospici va començar a ser reconegut per les actuacions musicals dels cors i orquestres formats per les internes. Hi va arribar a haver una orquestra de seixanta músics, tot noies, que gaudia d’una reputació excel·lent i que era seguida fidelment pels aristòcrates venecians, que cobrien les noies de regals i deferències. Vivaldi va estar-hi vinculat en dues llargues fases de la seva vida i va escriure centenars de sonates, cantates i concertos per a l’orquestra i les figlie di coro. D’allà van arribar a sortir, per cert, fins i tot dues compositores ben reconegudes, Anna Bon i Vincenta Da Ponte, una excepció rellevant a la regla que denunciàvem fa un moment. 

És un cas certament extraordinari. Una orquestra íntegrament femenina que va assolir alts nivells de qualitat i que va garantir una vida digna a unes noies cridades en principi a la vida miserable i obscura d’un hospici. Un símbol per a l’apoderament de les dones en tots els àmbits de la vida artística i civil, guanyant parcel·les de protagonisme i rescatant de les pàgines de la història exemples soterrats de presència inadvertida...