Els herois 1

Es deia Vadó. Però tot­hom el conei­xia com el mosso. Vivia a l’hos­tal del cos­tat de casa, on menava els horts dels pro­pi­e­ta­ris, enge­gava un breu ramat de xais, pujava l’avi­ram, i també hi feia de paleta, fer­rer, fus­ter, lam­pista i qui-sap-lo. No crec que mesurés més de metre qua­ranta. Dor­mia a la segona planta de l’hos­tal, en un catre ins­tal·lat en el buit de l’escala que duia al segon pis. Una cor­tina de roba tibada per un fil horit­zon­tal que anava d’un extrem a l’altre de la paret, tapava aquell buit recon­ver­tit en habi­tació. D’una bon­dat mine­ral que no rane­java (per res) amb aque­lla innocència pròpia de la benei­te­ria, sem­pre estava fei­ne­jant. A l’estiu podies veure’l amb les pun­tes nua­des del moca­dor que es posava al cap per pro­te­gir-se del sol. Els dies de fener duia un cor­dill de bala de palla a manera de cin­turó. De tant en tant parava de fan­gar o de fer el que fes i treia la petaca, escam­pava pica­dura de tabac i lli­gava el paper abans de sege­llar la cigar­reta amb un cop precís de llen­gua. La mare em va dir que en Vadó era orfe des dels sis anys. Els seus pares s’havien negat a dalt d’un carro en una rie­rada al poble de Gósol.

Era pri­ma­vera. Jo tenia 14 anys. En Vadó, vell però encara tan àgil, va estrom­pas­sar el talús de terra que ens sepa­rava. I em va dir: “Vinc a des­pe­dir-me. Me’n vaig a una casa de socorro.” I amb un movi­ment ràpid es va posar una mà a la but­xaca i me’l va rega­lar: el rellotge, de corda, amb les dues bro­ques dau­ra­des, pot­ser el seu patri­moni més pre­uat.

Fa sis mesos uns lla­dres van entrar a casa. Es van endur en préstec (la mateixa vida deu ser un préstec, ¿no?) la capsa on jo guar­dava tots els meus rellot­ges de pol­sera. “Ens hau­ria d’estar permès dur dol per un objecte”, va escriure la novel·lista Louise de Vil­mo­ren. És exac­ta­ment això.