I ara, la Diputació

La Dipu­tació de Bar­ce­lona havia que­dat fins ara a res­guard del procés inde­pen­den­tista. Al llarg del dar­rer man­dat, la Dipu­tació ha anat fent i els seus dipu­tats han tre­ba­llat i apro­vat pro­jec­tes i pro­gra­mes sense que, a pri­ori, el procés inter­vingués en la gestió diària. Poc se’n par­lava, d’una ins­ti­tució el fun­ci­o­na­ment de la qual resta bas­tant a l’ombra, mal­grat la quan­ti­tat de ser­veis impres­cin­di­bles que ofe­reix a la ciu­ta­da­nia, sobre­tot a aque­lla que viu en pobles petits on els equi­pa­ments i el trans­port cos­ten d’arri­bar-hi. Però el procés deixa petja, tensa les cos­tu­res de tot el sis­tema, dels meca­nis­mes par­la­men­ta­ris, i ara ha arri­bat a la Dipu­tació de Bar­ce­lona, on els ges­tors s’han vist obli­gats a treure la pols al regla­ment i fins i tot a tru­car a la porta de la junta elec­to­ral per ges­ti­o­nar la inves­ti­dura de la pre­sidència en un orga­nisme on, en aquest man­dat, hi són repre­sen­tats fins a set par­tits i per pri­mera vegada les dues for­ces majo­ritàries han empa­tat en nom­bre de dipu­tats (16); el PSC, amb més nom­bre de vots, i ERC, un bon retrat de la pugna que espera aquests dos par­tits a par­tir d’ara per pes­car en una mateixa àrea d’elec­tors. La Dipu­tació, tal com abans va pas­sar a la Gene­ra­li­tat i també al Par­la­ment, ja ha regis­trat el seu fet inèdit, ha alte­rat els meca­nis­mes habi­tu­als, i a la cua espera La Mon­cloa, mal­grat que el can­di­dat Sánchez es resis­teixi a sig­nar per pri­mera vegada un govern de coa­lició.