Vuits i nous
A la ‘guixeta’
Enric Gomà –l’altre dia els parlava de l’escriptor, filòleg i “lector de diccionaris”– fa servir “guixeta” per “taquilla”. En Narcís Garolera –“otro que tal”, com li agrada dir amb ironia– li respon que només havia sentit guixeta a Barcelona en anys pretèrits. Gomà és un barceloní de dalt a baix, a temps complet i amb prosàpia. Només els diré que viu a la Rambla de Catalunya. També cultiva l’arcaisme. Les paraules antigues i en desús el tornen boig. Narcís Garolera, que aviat publicarà les memòries, va néixer a Vic i viu i es belluga per Girona i l’Empordà. Allà diuen taquilla. A Barcelona també, però en Gomà va al cine i compra les entrades a la guixeta que Pompeu Fabra no va sancionar, diuen, perquè el gal·licisme era excessiu. ¿No és un castellanisme, “taquilla”? Gomà: ¿el que atén la guixeta és un guixetaire? El guixetaire d’un cine li va dir l’altre dia que trobaria subtitulada en castellà la pel·lícula catalana Els dies que vindran. “Per què?” “En aquest cine ho subtitulem tot.” Hi ha cinèfils que no toleren les pel·lícules si no són subtitulades. Ni que les entenguin. Potser dissimulen i s’estan tornant sords.
Sovint dic guixeta perquè en tinc una de localitzada a la meva vida. El meu oncle Enric Tria –mai “tiet”, “oncle”–, que em duia discos de la Françoise Hardy quan venia de Franca, era llibreter i quiosquer. Si els llibres els venia al taulell de la botiga, els diaris els servia per un orifici que de la botiga donava al carrer. Aquesta incisió era la guixeta. Jo vivia quatre cases més avall i a la tarda, sortint d’escola, “mon oncle” me la confiava. El moment de prendre’n possessió era una hora tranquil·la que aprofitava per llegir el DDT, el TioVivo, el Pulgarcito... De mica en mica s’anava formant una cua davant la guixeta que podia arribar a ser tan llarga com les dels cines els diumenges a la tarda. Aquella gent esperava el diari vespertí El Noticiero Universal. Els repartidors arribaven amb el diari. Les piles eren com torres i les havíem de capicular perquè no s’enfonsessin. La gent anava passant: uns demanaven El Ciero, d’altres El Noti i d’altres no deien res perquè ja s’endevinava què volien. Jo no parava de servir Noticieros, d’obrir i tancar el calaix, de cobrar i tornar canvi. En pocs minuts la pila s’havia acabat. Uns anys més tard va sortir a la mateixa hora el Tele/eXpres. La cua de la guixeta es va rejovenir molt. Jo me l’enduia a casa per llegir-lo.
L’oncle Enric era el representant de La Vanguardia a la ciutat. A les set del matí la guixeta li treia fum. Can Tria no existeix. Al quiosc de la plaça només hi ha cues de nens que compren cromos a la sortida de col·legi. Ja en podem dir taquilla, guixeta o quiosc que no es venen diaris i amb prou feines entrades als cines.
