Garzón

El magis­trat ha estat impu­tat de manera simultània per tres pre­sump­tes delic­tes sense con­nexió entre si: haver-se bene­fi­ciat de sub­ven­ci­ons del BSCH en el seu any d'estada als EUA en excedència de la judi­ca­tura per rea­lit­zar estu­dis i fer con­ferències d'àmbit acadèmic, a canvi de donar al BSCH tracte de favor en deter­mi­nats liti­gis judi­ci­als que el jutge ha resolt; haver ini­ciat la inves­ti­gació dels crims con­tra les per­so­nes a la Guerra Civil sabent que la llei d'amnis­tia els hau­ria fet pres­criure; i final­ment, haver vio­len­tat els drets d'alguns impu­tats en el cas de cor­rupció Gürtel per haver gra­vat con­ver­ses entre aquests i els advo­cats. Les raons que supor­ten aquests pro­ces­sos i que han estat uti­lit­zats com a causa última en defensa de l'apli­cació de la llei igual per a tots, també per al jutge Garzón, mal­grat els ser­veis pres­tats en una car­rera judi­cial dila­tada, és la seva actu­ació en «bene­fici propi» o la incor­recció de les seves actu­a­ci­ons més enllà del fons dels assump­tes.

Cal ana­lit­zar els casos un per un. Pel que fa a l'obtenció de diners a canvi de favors en relació al BSCH, no hi ha a la ins­trucció dades que demos­trin que el magis­trat s'hagi lucrat. Els seus ingres­sos per cur­sos i con­ferències durant el seu any sabàtic als EUA s'enqua­dren en el que és el paga­ment habi­tual a con­fe­ren­ci­ants en l'àmbit acadèmic. Aquesta tesi ha estat supor­tada per les ins­ti­tu­ci­ons i uni­ver­si­tats que el van aco­llir en aquest període. No sem­bla, doncs –s'haurà de veri­fi­car a la sentència del cas ara pen­dent–, que hi hagi raó de la qual es pugui infe­rir la causa d'un tracte de favor del BSCH.

És qüesti­o­na­ble, perquè hi ha doc­tri­nes jurídiques dife­rents i con­tra­dictòries, si els crims con­tra la huma­ni­tat, i els de la Guerra Civil ho varen ser, poden pres­criure o no; per tant, l'inici de la ins­trucció no pot ser causa de pre­va­ri­cació perquè no hi ha una doc­trina jurídica ferma i única que hagi estat vio­len­tada per l'actu­ació del jutge. És cert que es pot qüesti­o­nar l'opor­tu­ni­tat de la mesura i la seva uti­li­tat política una vegada sege­llat el pas­sat amb el pacte polític que va supo­sar la llei d'amnis­tia, però també ho és que ini­ciat el procés el jutge es va inhi­bir del cas en raó que la recerca de les fos­ses dels morts i la seva iden­ti­fi­cació, és a dir, l'obtenció de l'evidència del delicte, cor­res­po­nia a les audiències ter­ri­to­ri­als on aques­tes es tro­ba­ven. Si hagués pre­va­ri­cat el jutge Garzón no hau­ria reco­ne­gut la seva manca d'auto­ri­tat en el cas més enllà del dubte que ine­vi­ta­ble­ment exis­teix sobre si els geno­ci­dis pres­cri­uen, qüestió que ningú no va plan­te­jar en el cas seguit pel mateix jutge con­tra Pinoc­het, acu­sat de delic­tes de la mateixa natu­ra­lesa...

La invi­o­la­bi­li­tat de les con­ver­ses entre encau­sats i advo­cats han de tenir límits pel que fa a delic­tes econòmics, si exis­teix la pre­sumpció que aquests actuen per pro­te­gir el patri­moni d'aquells, fruit del roba­tori o la cor­rupció. És palès que fins i tot en els casos en què els acu­sats han estat con­dem­nats, aquests patri­mo­nis no han estat quasi mai tro­bats i els encau­sats han gau­dit del botí del seu delicte després de com­plir la pena. No es pot negar el dubte que genera res­pecte la a invi­o­la­bi­li­tat de les per­so­nes actu­a­ci­ons per evi­tar que s'ama­guin a la justícia els patri­mo­nis fruits del delicte, però infe­rir d'aquí una causa que inha­bi­liti el jutge sem­bla exces­siu.

Vista la simul­taneïtat de les cau­ses, és difícil que cap de les tres no acabi en con­demna, i la feble base per la impu­tació dels pre­sump­tes delic­tes, tots ells valo­rats com a greus, no és aven­tu­rat afir­mar que l'enveja, l'ani­mad­versió, la ven­jança i la volun­tat de noto­ri­e­tat han pogut ser ingre­di­ents de les ins­truc­ci­ons judi­ci­als. Té ara la justícia l'opor­tu­ni­tat de fer un ser­vei a la ciu­ta­da­nia demos­trant l'abso­luta igual­tat de tots davant de la llei o alter­na­ti­va­ment evi­den­ci­ant que la ine­vi­ta­ble imper­fecció de les lleis per­met fer-ne un ús exces­siu i cas­ti­gar amb el màxim rigor qui com a molt hau­ria comès un error o una falta.

Pot­ser la pre­va­ri­cació, és a dir, dic­tar sentències injus­tes sabent que ho són, es donarà si el jutge és final­ment con­dem­nat i inha­bi­li­tat, perquè és cert que els ins­truc­tors –el fis­cal s'ha inhi­bit o opo­sat fer­ma­ment en tots els casos– poden tenir inten­ci­o­na­li­tats con­cre­tes. Si això succeís hauríem de can­viar algu­nes lleis per evi­tar que una inter­pre­tació esbi­ai­xada faci pos­si­ble una con­demna greu per una falta menor... La per­versió és bus­car el mal dels altres sense bene­fici per a ningú. Hem d'evi­tar que les nos­tres lleis ho per­me­tin per des­pro­porció entre delicte i pena.