Deixar-se guanyar

Les guer­res sem­pre es per­den. No hi ha res a pelar, l’ene­mic sem­pre és més fort, sem­pre gua­nya. No cal ni fer el gest de posar–s’hi, que les armes pesen molt i el camp de bata­lla queda lluny. No cal anar al com­bat per gua­nyar una der­rota, ni tan sols per satis­fer l’orgull guer­rer o la vani­tat de mas­cle, ni per defen­sar–hi cap honor, ni cap escut nobi­li­ari, ni per esde­ve­nir un dia ins­pi­ració del càntic d’una glòria eva­nes­cent, efímera. A la guerra sem­pre s’hi perd, per tant és millor dei­xar-ho córrer, no anar-hi o, sim­ple­ment, ser més llest que la mort, cer­car l’ene­mic i aliar–s’hi.

De guer­res n’hi ha de tot tipus, també d’apa­rent­ment ino­fen­si­ves per quo­ti­di­a­nes. Es tracta de bata­lles que es lliu­ren cada dia, com­bats inter­mi­na­bles con­tra ene­mics gegan­tins o ene­mics invi­si­bles que de mica a mica escla­fen l’ene­mic sense pie­tat. També es va al com­bat con­tra els ele­ments, espe­ci­a­lis­tes en la guerra de guer­ri­lles i el des­gast per­ma­nent, ele­ments com ara el fred que cou o la calor que mata. Hi ha qui creu encara que es pot plan­tar cara a la calor, des­a­fiar-la amb arrogància i der­ro­tar-la. Són uns il·lusos. La guerra con­tra la calor tam­poc es gua­nya. Ales­ho­res, què fer? Dei­xar-se fon­dre? Con­su­mir-se sense remei en una dutxa de suor? Des­in­te­grar-se? No, tot el con­trari. Cal abraçar la calor, fer-se’n amic, gau­dir-la, sense pressa, amb tota la calma. A plena solana cal fitar l’astre, som­riure-li i gau­dir de l’estufa inter­pla­netària. Què caram, que millor vius i suant que morts de calor al mig de la plaça.